La Norma té 26 anys i està embarassada. Les seves pestanyes li cobreixen els ulls com els d'un dibuix animat: la major part del temps mira cap avall. La seva cadència és delicada, lleugerament fràgil. Li és fàcil explicar-me que una propietària la va descriure davant de l'agent immobiliari com "una dels de Ceuta" per rebutjar el lloguer d'un pis a la zona centre d'Oviedo, Astúries. La Norma és espanyola. Bé, gairebé. És sud-americana, però la seva mare la va portar abans de complir la majoria d'edat. Treballa des dels 18 i ara està meitat casada amb un altre jove llatinoamericà, un enginyer industrial de la seva mateixa edat. El pis era perfecte, es lamenta: estava a prop d'una de les avingudes principals de la ciutat, tenia una escola bressol i una escola a prop per a quan ella hagi de reprendre la feina. La Norma és espanyola, tot i que per a una altra espanyola és com "els de Ceuta".
Les tanques que imposa una frontera no es salten, s'arrosseguen: a Espanya, un immigrant guanya un 29% menys de salari que un natiu, segons un estudi del 2025 publicat per la revista científica Nature. Als sous precaris se'ls sumen tractes discriminatoris, preus impagables, pisos amuntegats, fons voltor i infàncies marcades per l'arrelament romput. L'any passat, un estudi de Provivienda concluyó que el 99% de las inmobiliarias acepta cláusulas racistas a pedido de propietarios que no quieren alquilar a extranjeros y que la negociación es inexistente cuando se trata de excluir a las personas provenientes de países de África, Asia y América Latina por prejuicios como “malos hábitos, vulnerabilidad económica y posibilidad de hacinamiento”.
A banda de les dades, cap proposta amb enfocament antirracista es reflecteix en els dos últims Reials Decrets Llei aprovats per l'Executiu. En les assemblees de barri de l'acampada a la Puerta del Sol, per contra, la bretxa hi és present com una problemàtica en debat, tot i que a la pràctica continua submergida. "No ens podem enfadar només quan li passen coses a gent blanca, perquè és incoherent amb la realitat que vivim en les nostres assemblees d'habitatge", declara la María, portaveu de la Organización de Vivienda de Tetuán i del Proceso Unitario de Colectivos de Vivienda de Madrid.
Des de la seva experiència, els límits de la discussió sindical i política sobre l'habitatge són les persones migrants i racialitzades, ja que "no té sentit demanar una llei que vetlli pels contractes indefinits, quan molta d'aquesta gent no té ni tan sols accés a un contracte" i els informes de vulnerabilitat se'ls neguen moltes vegades a aquells que els necessiten: "Les institucions són molt racistes", assenyala la María.
D'ajudes, poc o res
Darrere d'aquestes declaracions, hi ha testimonis com el de la Jessica, una mare de família equatoriana de 52 anys, que porta més de la meitat de la seva vida a Espanya. Hi converso a l'hora de sopar, al costat d'un stand d'alimentació que ja s'ha posat en marxa repartint menjar per als acampats dins de la petita ciutadella de Sol. La seva veu és articulada fins i tot quan els seus ulls s'entristeixen. Parla del seu primer desnonament, el més dolorós: els seus fills, nascuts a Espanya, tenien 3 i 5 anys i el seu marit era als Estats Units per feina. Quan va anar a demanar ajuda, la treballadora social li va dir: "D'ajuda no n'hi ha cap. Per què no te'n tornes al teu puto país?", repeteix amb vergonya. La situació la va abocar a dormir 15 dies en un parc amb els seus fills.
Un pas fonamental per evitar un desnonament és aconseguir un informe de vulnerabilitat a l'ajuntament, una cosa especialment crítica per a persones racialitzades. L'organització de barri madrilenya PAH Vallekas s'ha trobat amb "situacions en què dones migrants van a serveis socials i no són ateses tret que vagin acompanyades d'una espanyola", narra la Mercedes, la seva portaveu.
«No podemos enfadarnos solo cuando le pasan cosas a gente blanca»
Fátima, una vecina de 48 años de un distrito popular al sureste de Madrid, Puente Vallecas, cuenta que hace 18 años no tenía intención de dejar su país natal, Marruecos. Una familia española la trajo para trabajar en cocina para ellos. Hizo su vida aquí desde entonces y ahora está al borde del desahucio. Tiene dos hijas de 10 y 13 años, pero el informe de vulnerabilidad no ha llegado a sus manos hasta el momento. La trabajadora social se ha negado a ayudarla y le ha sugerido marcharse fuera de la capital. Su voz tiembla a través del teléfono: “El trabajo de mi marido y la escuela de mis hijas están aquí, ¿a dónde voy a ir?”.
L'estratègia psicològica del fons voltor abans del desallotjament és inquietant: des de fa un any que diferents homes truquen a la seva porta; alguns són desocupas, d'altres asseguren que són els nous propietaris i li ofereixen diners a canvi d'abandonar el pis. Les quantitats monetàries que li ofereixen oscil·len entre 3.000 i 15.000 euros, xifres que resulten escasses si es tracta de llogar al seu barri actual, on un pis d'una habitació ronda els 1.200 euros mensuals.
Entre l'espasa i el carrer
A moltes famílies no els queda cap altra alternativa que abandonar el seu barri de tota la vida i traslladar-se cap a zones perifèriques i industrials de la ciutat. En contextos així, el desplaçament forçat és més violent amb aquells que estan en etapa de desenvolupament. La Claudia, una educadora de 32 anys a Carabanchel que s'ha sumat a la vaga general per la manca de pressupost de l'educació pública, explica que molts nens i nenes no expliquen els seus problemes per por. Després desapareixen d'un dia per l'altre a causa d'un desnonament o d'un trasllat intempestiu.
Algunas alumnas viven en una habitación con una familia entera. En estos casos, la falta de privacidad y espacio propio afectan de distintas maneras: “muchas niñas no tienen una mesita para poder estudiar, tienen que estudiar en la mesa de cocina”, agrega Claudia, pero las consecuencias más graves “se verán reflejadas en la salud mental”, sostiene. Un informe publicado en 2024 por el Ministerio de Igualdad, analiza el impacto de un desahucio en las infancias, concluyendo que los menores que han atravesado un proceso de este tipo “muestran un cambio en sus comportamientos, tendencia al aislamiento y mayor agresividad hacia sus madres”.
La María, educadora infantil de 42 anys a Tetuán, comenta que aquestes seqüeles ja les estan veient a les aules: "hi ha nens que estan patint cognitiva i emocionalment les conseqüències de l'estrès crònic, i educadors que per falta de pressupost no donen l'abast", exposa. Per a ella, la crisi de l'habitatge és només una anella més en la cadena dels serveis públics. Sense un habitatge digne, la salut mental i física dels menors es veurà deteriorada, i es crearà en ells la sensació que les seves necessitats són una molèstia per a les seves famílies. "Les conseqüències recauran en els serveis de sanitat", adverteix.
Hi ha nens i nenes que desapareixen d'un dia per l'altre d'una escola a causa d'un desnonament o d'un trasllat intempestiu
Historias como esta tienen nombre. Una de ellas es la de ‘M’, un adolescente de 15 años, español con padres colombianos. ‘M’ llegó a la acampada junto a sus compañeros del grupo de teatro del que ahora es parte y funciona como su red de apoyo. Recuerda vivir “una infancia que no tiene casa, solo cuatro paredes”, hacinado junto a su progenitora en un piso reducido con otras familias. La primera vez que buscó ayuda médica profesional, recuerda que la psicóloga del centro educativo donde estudiaba le dijo que hacía un ‘show’.
Ara, amb més claredat i a les portes de la joventut primerenca, la seva situació ha millorat lleument. Viu en un pis de dues habitacions amb la seva mare i la seva germana gran. Paguen poc més de 900 euros, però el fet de no tenir una habitació pròpia és una cosa que als 15 anys l'interpella: encara ha de dormir a la mateixa habitació que la seva mare, perquè la seva economia familiar no li permet viure en un pis més espaiós.
Benvingut a Espanya
La especulación sorprende también a los recién llegados. Ndongo, un joven senegalés de 34 años, llegó a Madrid hace dos años en busca de un mejor trabajo para ayudar a su familia. Dormía junto a un amigo suyo en un trastero de Menéndez Pelayo, una zona acomodada en el centro de la capital madrileña. El ingenio del lucro no tiene límites: el almacén había sido reacondicionado para alojar casi tres decenas de personas. Ellos dormían en una de las 19 habitaciones, compartiendo una cocina y dos baños con 29 inquilinos más. Por una habitación como esta, los dos jóvenes senegaleses pagaban 450 euros al mes.
En otros casos, cuando un casero no se atreve a decir que no te alquila por tu lugar de origen o tu fenotipo, te pide sumas imposibles de dinero. Samuel, un joven sudamericano de 29 años, llegó a España el año pasado con una beca para estudiar un máster. Durante su búsqueda, recuerda visitar una habitación de 550 euros mensuales en Entrevías, distrito madrileño históricamente relacionado con la clase obrera. El anuncio publicado en Idealista pedía un mes de adelanto y otro de garantía, pero luego de entrevistarse con él en persona, las condiciones de la casera cambiaron: ahora pedía 4 meses de adelanto, 2 de garantía, una nómina y un aval para poder alquilar el cuarto.
Para la población migrante, disponer de vivienda ya no es suficiente, pues el padrón supone un deber para conseguir más derechos como los servicios sociales, la educación, el Abono de Transporte o la Tarjeta de Sanidad. Modou, un joven electricista de origen senegalés, pertenece a la Red Interlavapies y cuenta que ellos, sus “paisanos”, son quienes le han ayudado a empadronarse y a seguir su camino en España. A los pies de la famosa estatua del Oso y el Madroño en Puerta del Sol, Modou termina su discurso en medio de palmas y algarabía, frente a una multitud de jóvenes que repite en coro su consigna: “ningún ser humano es ilegal”.
