"A les seves versions més extremes, la ideologia de gènere constitueix ras i curt abús infantil. Són pedòfils, per tant, vull saber qui avala aquests comportaments", deia el president argentí, Javier Milei, al Fòrum Econòmic Mundial el 23 de gener del 2025, que no va parlar només d'inflació ni de dèficit. Va assenyalar un enemic i no va ser una relliscada: era la versió més crua d'una guerra que el president argentí havia declarat des d'abans d'arribar al poder.
Milei va arribar a la Casa Rosada el desembre del 2023 amb una motoserra a les mans i la promesa de reduir l'Estat a la mínima expressió. Però aquella motoserra mai va ser només pressupostària. Des del primer dia, el Govern va declarar el que ell mateix anomena una batalla cultural contra la ideologia de gènere. "La batalla cultural ha estat central en el projecte polític del Govern. Van buscar instal·lar la idea de la necessitat de combatre les idees progressistes. Ens van ubicar com les seves principals enemigues, així com també l'estigmatització i la persecució de les organitzacions socials", declara la coordinadora de l'agenda transversal feminista del Centre d'Estudis Legals i Socials (CELS), Lucía de la Vega.
Aquesta guerra es lluita en dos fronts. Cap endins, ha buidat i desmantellat les polítiques de gènere que l'Argentina va trigar dècades a construir. Cap enfora, defineix la política exterior del país. Milei és avui una de les cares de l'anomenada internacional reaccionària, que comparteix enemics i llenguatge i que té un dels seus nodes a l'Estat espanyol.
El desmantellament de l'estat
Com cada 3 de juny, des de l'any 2015, l'Argentina es tenyeix de lila. Una marea inunda els carrers del país llatinoamericà en la tradicional marxa del Ni Una Menos, convocada per primera vegada després del feminicidi de la jove de 14 anys Chiara Páez. Aquest any, no obstant això, els motius per sortir al carrer es van centrar a denunciar el desmantellament de les polítiques públiques, principalment en àrees de prevenció de la violència de gènere.
Una de les primeres decisions de Milei va ser el reordenament institucional dels ministeris. El Ministeri de les Dones, Gèneres i Diversitat va quedar reduït a una subsecretaria dins del nou Ministeri de Capital Humà, i que va tancar sis mesos després. "Es va concretar el tancament de l'ex Ministeri de la Dona", amb aquest missatge a X –en aquell moment Twitter– el Govern de l'Argentina posava fi a quatre dècades d'institucionalitat de gènere.
Abans que tot això passés, l'Argentina tenia un dels marcs legals més avançats de Llatinoamèrica: una llei de protecció integral de les dones, la figura del feminicidi al Codi Penal, la Llei Micaela, que obliga tot el personal públic a formar-se en gènere, i la llei de l'avortament de 2020.
Milei és avui una de les cares de l'anomenada internacional reaccionària, que comparteix enemics i llenguatge i que té un dels seus nodes a l'Estat espanyol
Aquest canvi de paradigma va anar de bracet del tancament i el desfinançament dels principals programes en matèria de gènere: segons un informe elaborat per les organitzacions ELA i ACIJ, el Programa Acompañar, la Línia 144 i la protecció de víctimes acumulen una caiguda conjunta del pressupost del 89% respecte al 2023. I no hi ha ni un cèntim per al Pla Nacional d'Acció contra les Violències que exigeix la llei.
La Línia 144, el telèfon gratuït al qual una dona podia trucar en cas d'emergència o necessitat, havia atès més de 920.000 comunicacions en una dècada. En el període 2023-2025 va perdre el 97,7% del seu pressupost i pràcticament la meitat de les seves treballadores. Al final va deixar de ser una línia per a dones i va passar a atendre qualsevol persona en situació de violència. El Programa Acompañar, un subsidi de sis mesos per a les dones víctimes de violència de gènere, va retallar el seu pressupost i la cobertura va caure de més de 100 mil persones el 2023 a poc més de 3.500 el 2024. I la prevenció materialitzada en el Pla ENIA (Pla Nacional de Prevenció de l'Embaràs no Intencional en l'Adolescència) també va caure en picat i va deixar d'administrar mètodes anticonceptius, mentre que l'Educació Sexual Integral es va quedar sense pressupost per primera vegada des del 2006.
L'últim eslabó van ser les dades: primer va desaparèixer el seguiment de la despesa amb perspectiva de gènere; després, la resta dels registres. "A escala nacional no s'estan produint més dades ni informes de balanços de gestió que permetin monitorar ni dissenyar les polítiques públiques. Aquesta manca de transparència i registre de dades configura un incompliment estatal en matèria de drets humans", denuncia Lucía de la Vega.
Darrere d'aquests números hi ha un Estat que debilita drets i que deixa sense protecció efectiva una part important de sectors històricament vulnerabilitzats.
De cara a la galeria: el canvi en la política exterior argentina
La mateixa lògica que ha buidat l'Estat argentí per dins ha redibuixat també el lloc de l'Argentina al món. El país havia construït durant dècades una política exterior basada en el multilateralisme, la defensa dels drets humans i, en els darrers anys, una diplomàcia amb perspectiva de gènere.
Ara, cada aparició internacional del líder de La Libertad Avanza, tant davant els organismes multilaterals com en els fòrums de la dreta global on s'ha convertit en un convidat habitual, ha estat una posada en escena en què el mandatari exagera la ruptura amb gestos, insults i anuncis que l'Argentina ja no és la d'abans. En línia amb les seves polítiques internes, l'estratègia internacional de Milei representa una reorientació deliberada de la política exterior argentina.
El nou rumb té un enemic amb nom propi: el globalisme. Sota aquesta etiqueta hi caben l'agenda climàtica, la salut global, les migracions, els drets humans i el gènere. Aquesta croada es va materialitzar el setembre de 2024, durant el seu primer discurs davant l'Assemblea General de l'ONU, on Milei va anunciar que l'Argentina es desmarcava de l'Agenda 2030. Dos mesos després, al novembre, el seu país va ser l'únic que va votar en contra d'una resolució per eliminar la violència contra les dones i les nenes. El febrer de 2026, davant el Comitè per a l'Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW) a Ginebra, la seva delegació va sostenir que "no existeix el dret a l'avortament consagrat com a tal en el dret internacional".
En sintonia amb la visió del món de les dretes occidentals, Milei ha fet de l'agenda antigènere una marca registrada de la seva retòrica i política. Segons la professora titular de l'Àrea de Sociologia de la Universitat Pablo de Olavide i investigadora dels discursos de l'extrema dreta, Antonia Ruiz, l'agenda antigènere de la dreta radical populista és estructural, i per això mateix és compartida entre països. No és una coincidència ni una moda: respon a la mateixa lògica nativista en tots ells.
El mirall espanyol
L'Estat espanyol es prepara per a unes eleccions generals en què la mitjana de les enquestes dóna al PP i Vox una holgada majoria absoluta. Si es confirma, l'extrema dreta podria asseure's per primera vegada al Consell de Ministres, i el camí que ha recorregut l'Argentina podria convertir-se en una possibilitat real.
"En el si de la internacional reaccionària, Espanya no és només receptora d'aquesta agenda, sinó un dels seus nodes principals", adverteix Ruiz. Un exemple és la Carta de Madrid, una aliança articulada per la Fundación Disenso, vinculada a Vox, per coordinar sectors de la dreta a Iberoamèrica, i en la qual Milei va participar ja el 2020. I organitzacions nascudes aquí, com HazteOír i la seva plataforma internacional CitizenGO, són peces clau en la difusió global de l'agenda antidrets. "Hi ha un marc ideològic compartit i estructures organitzatives que el fan circular", continua la professora.
Als dos costats de l'Atlàntic existeix la mateixa estratègia, tot i que amb matisos i instruments diferents. L'element de partida és el nativisme, la idea que l'Estat ha de prioritzar la població 'nativa' definida amb un biaix ètnic, davant d'una immigració que es presenta com una amenaça de substitució. "Sostenir el nativisme en societats de baixa fecunditat exigix que les dones natives tinguen més fills i els eduquen en els valors de la nació. Les dones passen a ser les reproduccions biològiques i culturals de la nació, i això explica l'oposició al feminisme i als drets sexuals i reproductius", explica Ruiz. Vox, per la seua banda, hi afig el tret propi de la natalitat, que enllaça amb un problema molt present en el debat espanyol, la despoblació del medi rural. Així, el que és una qüestió identitària es presenta com a resposta a un problema demogràfic, i es torna més digerible per a un públic ampli.
El nou rumb té un enemic amb nom propi: el globalisme
L'experiència dels governs autonòmics en coalició amb el PP ofereix una primera aproximació del full de ruta que el partit d'extrema dreta podria impulsar des del Congrés. La seva proposta se centra a tancar el Ministeri d'Igualtat i crear a canvi un Ministeri de Família amb ajudes per fill. A això s'hi suma la 'prioritat nacional', ja inclosa en els pactes d'Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Andalusia.
Tot i que el PP no ha assumit la major part del marc de Vox, sí que ha fet concessions puntuals. Extremadura va substituir la seva Conselleria d'Igualtat per una secretaria general, i diverses grans ciutats governades pel PP i Vox van eliminar la regidoria d'Igualtat o la van fusionar amb Família. El pacte valencià del 2023 va canviar 'violència de gènere' per 'violència intrafamiliar'. a Andalusia, el PP ha cedit a Vox les unitats que elaboren per als jutges els informes sobre víctimes i agressors, les mateixes el personal de les quals Vox volia depurar el 2019.
A la vista d'aquests precedents, és alarmista pensar que Espanya podria seguir els mateixos passos que l'Argentina? "Un desmantellament fulminant, amb el tancament del ministeri i retallades dràstiques sembla un escenari catastrofista i poc probable", vaticina Ruiz. El sistema espanyol té més contrapesos: lleis orgàniques, el Pacte d'Estat, la normativa europea i un repartiment de competències que obligaria a passar pel Congrés i per les comunitats autònomes. Però el que no és descartable és "un escenari més gradual i menys visible en el qual es produeixin canvis en estructures, terminologia, pressupostos i serveis, i el que és més important, la normalització de discursos antifeministes que poden tenir conseqüències, encara que no canviï cap llei", conclou Ruiz.
Més enllà dels decrets, de les partides pressupostàries i de les mesures concretes, el canvi més profund és la normalització d'un marc polític que abans estava als marges i era residual. Abans de tancar un ministeri va caldre convèncer una part de la societat argentina que la seva existència no era necessària. Abans de retallar la Línia 144 va caldre repetir, una vegada i una altra, que la violència no té gènere. Aquí rau la llicència argentina: els drets rarament desapareixen d'una ploma, s'erosionen quan deixen de nomenar-se, de finançar-se i de defensar-se.
