Durant les últimes setmanes, Europa és un pólvorí. Diferents ciutats europees, de París a Lisboa, passant per Frankfurt, Madrid i Barcelona, han estat escenari de mobilitzacions que expressen el descontentament, sobretot dels més joves, amb els seus governs, les limitacions del sistema educatiu i l'encariment de la vida.
En aquest context, i com a símptoma d'un clima social cada vegada més convuls, a Espanya i especialment a Barcelona, ha irromput Blocus, una plataforma anònima que difon les seves convocatòries a través de diferents perfils de TikTok. El seu nom remet al terme francès blocus, utilitzat per referir-se als bloquejos de centres educatius protagonitzats per estudiants d'instituts i liceus. Les seves convocatòries s'han saldat amb desenes de joves detinguts, molts d'ells menors d'edat, importants desplegaments policials i destrosses en establiments comercials, la majoria de grans corporacions empresarials. Algunes representants institucionals, com la consellera d'Interior Núria Parlon, han qüestionat la naturalesa i l'organització d'aquestes mobilitzacions, les quals ha qualificat de "desorganitzades i sense organització".
Segons fonts policials i experts en violència urbana consultats per EFE, l'objectiu d'aquestes convocatòries seria provocar disturbis, saquejar grans superfícies —especialment establiments de tecnologia i luxe—, i generar situacions de caos mitjançant la crema de contenidors i la instal·lació de barricades. Tanmateix, per ara, no s'ha pogut determinar qui hi ha al darrere de la plataforma ni quines són les seves motivacions polítiques. Dretes, esquerres? Ningú no en sap res; el que està clar és que és un moment sensible, a dues setmanes d'una cita electoral i a només dos dies d'una vaga general a Espanya.
En un escenari de tensió social, les fronteres entre protesta, descontentament i violència semblen cada vegada més difícils de delimitar. Precisament per això, recomanem la lectura d'aquest reportatge del periodista Costas Zafeiropoulos, publicat al mitjà grec Ef.Syn:
Què tenen a veure els joves de la Generació Z amb el maig del 68? Són els seus nets!
Se'ls anomenava 'fiesteros', una generació de sofà, la pantalla i l'apatia política. Ara surten als carrers d'Europa en massa perquè no poden pagar-se el lloguer, un títol no garanteix una feina i la feina no assegura la independència. Una generació que recela dels partits però descobreix la política i les reivindicacions, es manifesta amb el seu propi llenguatge i gramàtica, però torna a posar en primer pla les mateixes velles demandes.
La beauté est dans la rue. La bellesa és al carrer. Ningú no hauria pogut imaginar fa unes setmanes que el lema oblidat del Primer de Maig francès apareixeria en una gran pancarta davant del Parlament, a la manifestació educativa del 21 d'octubre. Als Propileos , estudiants de l'Escola de Música Ilio van cantar la Internacional i Bella Ciao el dimecres, enviant un missatge de solidaritat als seus companys francesos. Aquell mateix dia, a la República de París, alguns joves de 14 anys van mostrar cartells on es llegia: "La meva àvia el 1968, jo el 2026".
No, no hem tornat al 1968. Dels de les escoles d'Atenes fins als suburbis obrers i el centre de París, les mobilitzacions d'inquilins a la Península Ibèrica, les meves assembles estudiantils a Sèrbia i les manifestacions antigovernamentals a Albània, les protestes juvenils d'aquesta tardor tenen diferents punts de partida, però el mateix signe de classe: habitatge car, feina precària, desigualtats en l'educació, incapacitat per aconseguir la independència econòmica.
«Presentar les protestes com un únic aixecament europeu violent ignora les seves diverses causes i composicions socials, mentre que les imatges dels incidents es poden utilitzar políticament per infondre por. Les causes que van desencadenar les protestes difereixen, sens dubte, d'un país a un altre. Però rebutjar la idea d'un únic aixecament juvenil europeu no significa negar l'existència d'una angoixa generacional comuna. L'habitatge és cada vegada més inaccessible, els serveis públics estan sota pressió i la transició a una feina estable és incerta», va escriure Alberto Alemanno, catedràtic italià de Dret Europeu a HEC París i titular de la Càtedra Jean Monnet, en un article per a The Guardian.
Això ens recorda que, segons l'Eurostat, els preus de l'habitatge a la UE van augmentar un 55,4% i els lloguers un 26,7% entre el 2010 i el quart trimestre del 2024. A més, l'enquesta Young Europe 2026 de la Fundació TUI va revelar que el 52% dels joves d'entre 16 i 26 anys en set països europeus esperaven viure en pitjors condicions que els seus pares (Alemanya, França, Polònia, Espanya, Itàlia, Regne Unit i Grècia), davant de només el 25% que esperava viure millor.
La generació que va rebutjar els estereotips
Durant anys, la Generació Z ha estat descrita com la generació de la pantalla: constantment connectada, socialment aïllada, més disposada a expressar les seves frustracions en línia que a assumir els costos de l'acció col·lectiva. La seva postura política sovint ha girat al voltant de la desconfiança vers els partits, l'abstenció i l'allunyament de les formes tradicionals de participació, una sensibilitat esbiaixada cap a les qüestions de gènere i l'absència de consciència de classe. I ara és aquesta generació la que està recuperant l'agenda del subsistència i les problemàtiques més tradicionals basades en la classe social en diferents països, exigint solucions pràctiques.
L'historiador polític belga Anton Jaeger utilitza el terme 'hiperpolítica' per descriure aquesta època en què la politització s'intensifica, mentre que els partits, els sindicats i les organitzacions col·lectives tradicionals perden gran part de la seva influència. La política està experimentant un ressorgiment dinàmic en la vida pública, però la participació no necessàriament es canalitza a través de les institucions que antigament organitzaven l'acció de masses. Aquesta contradicció també s'evidencia en les mobilitzacions juvenils actuals, si bé els seus punts de partida organitzatius difereixen significativament d'un país a un altre. «El que estem veient és que els joves se estan mobilitzant al voltant d'una demanda específica, no pas al voltant d'un partit polític o una ideologia», afirma l'analista polític espanyol Javier Carbonell. A Madrid, Porto, Lisboa i Atenes, la demanda pot ser una reducció dels lloguers; als instituts francesos, la contractació de professors; a Sèrbia, el retiment de comptes per un accident mortal; a Bèlgica, una reacció a l'austeritat combinada amb problemes educatius.
El que s'observa en les diferents mobilitzacions europees és que la participació no pressuposa l'afiliació a un partit ni l'acord sobre un programa polític general. Persones amb diferents punts de vista polítics poden trobar-se en una mateixa manifestació, sense que les seves diferències desapareguin. Carbonell, tanmateix, també assenyala la feblesa que acompanya aquesta forma de mobilització, en observar que "sense estructures organitzatives estables, la massa difícilment es transforma en durada, capacitat de negociació i influència política".
Segons l'activista d' Escologistes en Acció, els problemes ja existeixen, però es necessiten organitzacions i persones amb acció combativa per transformar aquesta situació latent en un moviment social. I subratlla que construir un moviment requereix anys de preparació: visibilitzar un problema, cultivar una consciència col·lectiva i fer comprendre als afectats que no estan sols.
Estètica compartida, reflexes immediats
Les imatges, els lemes i les referències musicals dels joves manifestants circulen ara a la velocitat del llampec d'un país a un altre. El llenguatge polític de la joventut inclou memes, ironia i codis que sovint neixen a internet abans d'aparèixer en pancartes i places. Cançons revolucionàries antigues conviuen amb referències a la cultura pop, sèries, videojocs i personatges d'anime. Aquesta estètica comuna permet als joves de diferents països reconèixer els lemes dels altres, sense que això impliqui que els seus moviments tinguin una organització comuna.
Expectatives comunes, carrerons sense sortida comuns
Al gener del 2025, Ipsos va publicar una enquesta a joves francesos d'entre 20 i 21 anys que va revelar una contradicció interessant. El 70% considerava que el món laboral era més estressant que creatiu. Tanmateix, el mateix percentatge es declarava optimista sobre el seu futur professional, tot i que només el 16% era molt optimista. Únicament el 38% creia que l'escola oferia a tothom les mateixes oportunitats d'èxit i el 39% que l'educació superior era accessible per a tothom. El 82% reconeixia importants desigualtats vinculades a l'origen social, geogràfic, cultural o ètnic, mentre que el 80% considerava que aquestes dificultaven l'accés a la feina. Només el 28% sentia que la veu dels joves era escoltada a França. El poder adquisitiu era la seva principal preocupació, amb un 38%, seguit de les desigualtats socials, amb un 27%. Les diferències de gènere eren notables: el 34% de les joves afirmava estar preocupada per les desigualtats socials, enfront del 20% dels joves.
A Grècia, les enquestes corresponents reflecteixen, en termes diferents, la mateixa inquietud sobre el futur. Obtenir un títol universitari no garanteix necessàriament una feina en el camp d'estudi, ni el treball sempre és suficient per aconseguir la independència econòmica. Segons l'enquesta realitzada per l'INE/GSEE i ALCO, «Joventut i Ocupació 2025», el 70% dels joves treballadors afirma que els seus ingressos no són suficients per cobrir les seves necessitats bàsiques, el 62% encara depèn econòmicament dels seus pares, el 45% encara viu amb la seva família i el 38% treballa fora de l'àmbit dels seus estudis.
Això no obstant, la pressió econòmica no implica inactivitat política. Un estudi de la Fundació Friedrich Ebert sobre la joventut grega el 2024 va revelar que el 34,5% dels joves d'entre 14 i 29 anys havia participat en una manifestació almenys una vegada. El percentatge augmenta amb l'edat: del 25,7% en el grup de 14 a 18 anys al 35,9% en el de 19 a 24 anys i al 42,8% en el de 25 a 29 anys.
A Itàlia, les dades també mostren una generació que dista molt d'estar desvinculada de la vida pública. Segons l'Observatori de la Joventut de l'Institut Giuseppe Toniolo, més de set de cada 10 joves d'entre 18 i 34 anys creuen que la política pot millorar la vida de les persones. Tanmateix, més del 55% opina que les possibilitats de participació política per a les generacions més joves són limitades o inexistents.
Aquest article forma part del projecte periodístic col·laboratiu PULSE Europe, i es va publicar originalment a Ef.Syn. Hi han contribuït Ana Somavilla (El Confidencial-Espanya), Emilie Ewald (Føljeton-Dinamarca), Francesca Barca (Vox Europe-França).
