L’Irving Larios ha estat ostatge de dues dictadures i pres tres vegades. La primera, a mans d'Anastasio Somoza, que el va detenir el gener de 1979, amb només 19 anys, per militar al Frente Sandinista. La segona, el 1987, irònicament a mans del Govern de Daniel Ortega, com a president pel Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN). I la tercera, la més recent i cruel, el 2021. “Van entrar a casa uns quaranta policies amb fusells apuntant-me al cap. Van ser 18 mesos, dels quals 6 en aïllament. Ha estat la més brutal de totes”.
Després d'aquest últim període, el 9 de febrer del 2023, el govern el va traslladar, juntament amb 222 presoners polítics del país, als Estats Units, on va viure dos anys i mig, però va decidir marxar a Espanya davant la política antiimmigració de l'Administració Trump. Ara mateix viu a Barcelona, on des de fa un temps també viu l’Andrea, una de les seves dues filles.
El tribunal el va condemnar a 8 anys de presó i inhabilitació absoluta per, segons exposa literalment la sentència: "conspiració per cometre deteriorament a la integritat nacional en perjudici de l'Estat de Nicaragua, la seguretat i la societat nicaragüenca", i a 5 anys de presó per "propagació de notícies falses a través de les tecnologies de la informació i la comunicació". Les penes, a complir-se de manera successiva, havien de finalitzar el 20 de setembre de 2034, és a dir, tretze anys de presó formal. Tot i que l’Irving no va arribar a complir ni un vuitè d'aquesta condemna. Ell mateix es reivindica com a part de la "segona promoció" de militants del Frente: els que van quedar vius després de la guerra contra Somoza. Una distància que marca amb claredat davant dels qui avui “governen en el seu nom” i l'han detingut en diverses ocasions: "Ells diuen que són sandinistes, però jo soc de la segona promoció”, aclareix.
Per a l'Irving, el sandinisme va néixer com una expressió política concreta a Nicaragua, amb Augusto Nicolás Calderón Sandino com a símbol de resistència davant la intervenció nord-americana. El que existeix avui, insisteix, ja no té res a veure amb això. "La família Ortega Murillo s'ha apropiat de la narrativa i dels símbols del sandinisme a través d'una estratègia de control del poder absolut. Nosaltres mai vam plantejar un govern totalitari. Parlàvem de democràcia popular, de desenvolupament, de drets humans, de llibertats. No de dictadura. Sandino va lluitar perquè a Nicaragua es tanquessin empreses mineres, entre elles La India. Una de les seves lluites més grans va ser aquesta. I qui va obrir Mina La India després de gairebé 50 anys? Daniel Ortega”, reitera ell mateix.
Segons el Banco Central de Nicaragua (BCN), la dependència energètica respecte als Estats Units ha oscil·lat entre el 66% i el 73% del total de petroli, combustibles i lubricants importats en els últims anys, mentre que la sanció internacional a Veneçuela des de 2019 va obligar el país a reorientar gairebé per complet les seves compres de cru. En exportacions, els Estats Units continuen sent el principal comprador de Nicaragua, sobretot d'or, cafè i carn. “I ara gent, persones humanes. Que les exporta per treure'n remeses. Gairebé un terç del PIB del país són remeses”, continua l’Irving.
L’Edipcia, política i economista de formació, assenteix a les paraules de l'Irving, i descriu Nicaragua com el segon país més pobre d'Amèrica Llatina, “no per falta de recursos naturals, té fonts d'aigua espectaculars, sinó perquè la seva riquesa ha estat capturada històricament per unes poques famílies”, exposa. I atribueix el poder de la família Ortega Murillo a la cooperació petroliera veneçolana, que s'ha fet rica apropiant-se dels recursos que Veneçuela va enviar al país. “Amb això van construir el seu holding empresarial i es van convertir potser en els empresaris més rics del país a Centreamèrica”, matisa l’Edipcia, que també comparteix la visió política i de transformació del sandinisme de l'Irving.
“El que passa és que hi ha molt de populisme. I robatori. Cada gobierno fue borrando la historia y construyendo su propia narrativa. La historia de Nicaragua está muy fragmentada. Creo que muy pocas personas hemos tenido la posibilidad de leer el diario de Sandino, de conocer su pensamiento realmente, tener formación política”.
«La família Ortega Murillo s'ha apropiat de la narrativa i dels símbols del Sandinisme a través d'una estratègia de control del poder absolut»
L’Edipcia es defineix abans com a lluitadora social que com a política, tot i haver estat diputada; l’Irving, en canvi, mai va voler afiliar-se formalment a cap partit. Així i tot, els seus camins es van creuar pels carrers de Managua durant la campanya electoral de 2006. “A Nicaragua ens coneixem tots”, diuen mentre riuen entre ells.
L’Edipcia era veïna de la Vidaluz Meneses, exviceministra de Cultura, poeta i figura important dins del Movimiento de Renovación Sandinista (MRS). A les tardes, quan sortia de la universitat, ajudava el marit de la poeta en la seva tasca com a veterinari: passejava i donava de menjar als gossos. A través d'aquest apropament, un dia la Vidaluz la va convidar a una reunió del MRS, i d'aquí va començar a participar en la campanya de candidatura de la Vidaluz Meneses al Parlament Centreamericà. “Va ser un moment meravellós per a mi. Jo era una noia jove que mai havia participat en política, i organitzar des de la base a tot el teu barri, sortir a pintar els carrers, posar bombetes en escoles, trucar porta per porta era divertidíssim. Era com una gran tasca, era com un casament!”, exclama.
Anys més tard, el 2018, l’Edipcia també va viure en pròpia pell l'exili. Durant la seva participació a l'Oslo Freedom Forum, un fòrum internacional de drets humans, va denunciar públicament un dels episodis més sanguinaris de la història recent del país, que va acabar amb 15 estudiants assassinats i 199 ferits durant la marxa del Dia de la Mare a Nicaragua. Dies més tard, de tornada al seu país, l'Estat la va amenaçar que si intentava entrar la detindrien. "Va ser com si hagués entrat en una càpsula del temps en la qual la gent em parlava i jo no entenia el que em deien. Com que no puc tornar a casa meva? Si només tinc tres mudes de roba aquí. Què faré?", explica.
D'aquest estat de sorpresa va passar a la resignació i va decidir volar a Costa Rica, que vivia en plena onada migratòria nicaragüenca. “En aquell moment, estaven arribant de Nicaragua gairebé dues-centes mil persones, moltes ferides, moltes dormien al carrer, així que vaig pensar que era un bon lloc per anar a ajudar”, continua.
Costa Rica va ser casa seva durant set anys, fins que el nivell de persecució transnacional es va fer, matisa, insostenible, i va decidir viatjar a Espanya. “L'assassinat de Roberto Samcam va ser el motiu pel qual vaig decidir marxar”, reconeix.
Mort civil: la desnacionalització com a arma política
La desnacionalització no és un episodi aïllat, sinó una política d'Estat que el règim d'Ortega i Murillo va inaugurar el 9 de febrer de 2023, quan va desterrar 222 presoners polítics i els va desposseir de la seva ciutadania nicaragüenca de cop. Entre alguns dels afectats es troben Sergio Ramírez, Premi Cervantes, i l'escriptora Gioconda Belli, el periodista nicaragüenc Carlos Fernando Chamorro i Sofía Montenegro. Des de llavors, la xifra no ha parat de créixer. Segons van denunciar organitzacions de drets humans davant la Cort Interamericana de Drets Humans (Cort IDH) el febrer de 2025, la privació arbitrària de la nacionalitat afecta 453 persones opositores o percebudes com a tals, una pràctica que van qualificar com a crim de lesa humanitat de persecució per motius polítics. A més de retirar-los la nacionalitat nicaragüenca, la justícia sota el control d'Ortega ordena que es confisquin totes les propietats a nom dels afectats. Entre aquestes 453 persones hi ha l’Edipcia i l’Irving, i per descomptat tots els seus béns i drets.
"Tu mai vas néixer. Se'n diu mort civil. A l’Amèrica Llatina no passava des del 1979 amb la dictadura de Pinochet. Fa més de 40 anys que no existia aquesta desnacionalització per raons polítiques."
Les conseqüències pràctiques són immediates: anul·lació de comptes bancaris, congelació de diners, suspensió de pensions, fills que no poden tramitar la seva partida de naixement perquè, legalment, un dels seus pares no existeix, expropiació de béns…
La desnacionalització no és un episodi aïllat, sinó una política d'Estat que el règim d'Ortega i Murillo va inaugurar el 9 de febrer del 2023
Com a resposta, només conèixer-se la desnacionalització massiva del 2023, el Govern de Pedro Sánchez va oferir la nacionalitat espanyola als afectats a través de la via més expedita que existeix en el seu ordenament –la "carta de naturalesa" de l'article 21 del Codi Civil, reservada a "circumstàncies excepcionals" i que no exigeix residència prèvia al país– . Des de llavors, Espanya ha nacionalitzat 167 persones entre desnacionalitzats i familiars directes, segons els últims decrets publicats fins al juliol del 2025. Entre aquests nous espanyols, hi ha l’Edipcia i l’Irving, els quals avui parlen des de Barcelona emparats per un passaport que Nicaragua ja no els reconeix. Però aquest document, tot i que els protegeix, no els torna un futur: als seus 67 anys, l’Irving no cobra cap pensió i viu gratuïtament a casa d'una dona, que l'ha acollit per solidaritat.
Malgrat la distància, tots dos insisteixen que la seva vida continua ancorada a Nicaragua. Tots dos col·laboren amb grups i organitzacions del país, que no poden anomenar per qüestions de seguretat. "Nosaltres dormim aquí, però vivim allà. Tota la nostra quotidianitat està vinculada al que passa a Nicaragua, perquè la nostra vida està congelada, suspesa”, explica l’Edipcia. I tots dos coincideixen que la fragmentació de l'oposició nicaragüenca no es pot analitzar sense tenir en compte el trauma col·lectiu que arrossega la societat de tortures, arrestos i desaparicions forçades.
Per tancar la conversa els pregunto què farien si poguessin tornar demà a Nicaragua. L’Irving no dubta i diu que s'apuntaria a qualsevol espai on es pugui fer política de nou. L’Edipcia, emocionada, diu que el primer seria visitar les tombes dels qui se n'han anat i a qui mai va poder acomiadar.
Aquesta conversa ha tingut lloc en el marc de la Taula Catalana per la pau i els Drets Humans a l’Amèrica Central i SUDS, dues entitats que treballen a Centreamèrica i que han contribuït amb les seves fonts i coneixements en l'elaboració d'aquesta peça.
