El vel a Europa: en nom dels drets de les dones, s'exclou les dones?

El debat sobre el hijab fa vint anys que aviva la polèmica a Europa i ressorgeix periòdicament, sovint en període d'eleccions. En els darrers mesos, des d'Àustria fins a França, Itàlia i fins i tot l'Azerbaidjan, el tema ha tornat a ocupar un lloc central. Què revela sobre les nostres societats i quin impacte té en les dones musulmanes?
Trappes, Yvelines (França), novembre de 2026 | Francesca Barca

El 12 d'octubre almenys 37 persones van ser detingudes a Bakú, l'Azerbaidjan, per les protestes que es van produir en solidaritat amb les estudiants que porten el hijab, va informar OCMedia. Les protestes es van produir després de la decisió del govern de regular els uniformes escolars a les escoles públiques i prohibir la vestimenta que violi el principi de laïcitat.

Tres mil quilòmetres més a l'oest, a Viena, el 9 d'octubre es va produir una manifestació estudiantil per qüestionar una norma que, des de l'1 de setembre de 2026, prohibeix a les nenes menors de 14 anys usar mocadors o cobrecaps a les escoles que, segons diu la llei, "cobreixen el cap d'acord amb les tradicions islàmiques".

Octubre de 2026, França. L' alumnat de secundària surt als carrers per exigir millores en l'educació pública, criticada per múltiples motius. Entre aquests no hi ha el hijab, però entre les línies del moviment hi ha també la qüestió del vel islàmic, prohibit a les escoles del país des del 2004: "Quan es tracta d'imposar un determinat estil de vestimenta, l'Estat intervé immediatament, però quan es tracta de garantir unes condicions educatives normals, brilla per la seva absència", afirma Soumaya Sarré, una de les figures destacades de la mobilització juvenil francesa, en un dels seus vídeos d'Instagram.

El vel, un tema electoral

L' extrema dreta francesa, entre els seus temes de campanya electoral per a les eleccions presidencials del 2027, ha rellançat un dels seus vells cavalls de batalla: si l'Agrupació Nacional (RN) arriba al poder, proposarà un referèndum per prohibir el vel –qualsevol tipus de vel– als espais públics. Aquesta mesura, que forma part del programa de Marine Le Pen des del 2012, és inaplicable i inconstitucional.

A Espanya, Vox (extrema dreta) va proposar el febrer de 2026 prohibir primer el burca (el vestit tradicional afganès que cobreix les dones de cap a peus) i el nicab (vestimenta que cobreix la dona per complet) i després el hijab (el vel que cobreix el cap i de vegades les espatlles) a les escoles i a la ciutat de Burgos, un mes abans de les eleccions de Castella i Lleó.

A Itàlia també se celebraran eleccions el 2027. El govern de Giorgia Meloni (extrema dreta) ha presentat una llei que reprèn la terminologia ja en ús a França, contra el "separatisme" islàmic per prohibir el burca i el nicab.

"L'efecte d'aquestes lleis és una relegació a l'àmbit domèstic"

A Àustria, la prohibició va ser aprovada el 2025 per la coalició de govern composta per conservadors, socialdemòcrates i liberals, explica el diari austríac Der Standard. S'ha presentat un recurs davant del Tribunal Constitucional, que haurà de deliberar al respecte el 2027. Un primer intent de prohibició del vel a les escoles va ser bloquejat per "discriminatori" pel mateix tribunal el 2019.

"Els meus pares no m'han obligat a portar-lo ni a treure-me'l. Em sembla il·lògic que ara siguin una llei o els meus professors els que ho hagin de fer", diu Emina al Der Standard. Igual que altres estudiants entrevistats pel diari, l'Emina va trobar una solució, amb el consentiment de l'escola: fer servir una còfia. L'Emina explica que porta el mocador al cap per motius religiosos i per assemblar-se a la seva mare.

També la Milana* i l'Aysha* porten el vel no només per motius religiosos. Segons l'Aysha, la seva mare està especialment maca amb el vel, diu. A les nenes els agradaria usar maquillatge perquè la seva mare el fa servir, explica la nena d'onze anys, "i amb el vel passa el mateix".

"L'efecte d'aquestes lleis és una relegació gairebé inevitable a l'àmbit domèstic. L'únic context en el qual poden aparèixer sense problemes és als barris obrers i als espais on es reuneix la seva comunitat. És precisament aquí on crec que els efectes d'aquestes lleis són contraproduents: no milloren en absolut la vida de les dones afectades", explicava a Les Inrock, Hanane Karimi, professora de sociologia a la Universitat d'Estrasburg i autora de Les femmes musulmanes ne sont-elles pas des femmes? ("Les dones musulmanes no són dones?", Hors d'atteinte, 2023).

"En Karimi m'explica que la seva reflexió parteix d'una senzilla pregunta respecte a la situació a França: 'Com és possible que, en nom dels drets de les dones, s'exclogui les dones?'."

"No es tracta d'igualtat de gènere ni de la protecció de les dones"

Al contrari del model francès, al Regne Unit la llei d'igualtat de 2010, Equality Act, prohibeix la discriminació basada en la religió o les conviccions personals. "Tenim defensors dels drets humans i feministes que lluiten pels drets de les dones, la igualtat i la llibertat d'elecció; i al mateix temps, algunes d'aquestes mateixes persones són crítiques ferotges de l'hijab i es mostren reticents a concedir aquesta mateixa llibertat d'elecció a les dones musulmanes", explica la Leila, una funcionària anglopaquistanesa de trenta anys que viu a Londres.

Al Regne Unit, les persones tenen dret a expressar la seva afiliació religiosa, fins i tot a través de la vestimenta, a les escoles, les administracions públiques i les empreses privades. "Al cap i a la fi, l'hijab no és més que una simple peça de roba que fan servir les dones musulmanes, en gran part per elecció personal. Aquest vel és una forma de devoció entre qui el porta i el seu propi Déu. (...) Al meu parer, és precisament aquesta negació de la llibertat d'elecció el que constitueix una forma d'opressió. No es tracta d'igualtat de gènere ni de la protecció de les dones; és simplement una altra forma de control".

Dones musulmanes: una discriminació a part?

L'Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA, per les seves sigles en anglès) va publicar el 2024 un informe sobre la islamofòbia a 13 països de la UE. Segons dades de la FRA, el 50 % dels musulmans a la UE pateixen discriminació en la seva vida diària. Entre els informes de la FRA s'hi troba la qüestió de la vestimenta religiosa: les dones la vestimenta de les quals és reconeixible com a musulmana s'enfronten a una discriminació més gran que aquelles que no la porten, especialment a l'hora de buscar feina (45 % enfront del 31 %). Aquesta xifra creix fins al 58 % en el cas de les dones joves (de 16 a 24 anys) que vesteixen robes religioses.

A França, les dones estan particularment exposades a actes islamòfobs: segons el Col·lectiu Contra la Islamofòbia a Europa (CCIE), van representar el 81,5 % de les persones involucrades en les denúncies registrades per l'associació el 2023. Aquest percentatge va assolir el 80 % el 2025. Aquestes dades se citen a l' informe de 2025 de l'associació francesa feminista i antirracista Lallab. 

"La deshumanització de les dones musulmanes, que no són 'dones com les altres', està arrelada en la consciència col·lectiva francesa. Les dones musulmanes són víctimes de creences sexistes de les quals s'han d'alliberar i es considera que no tenen autonomia, que són incapaces de prendre decisions per al seu propi benestar", escriuen.

La Nora* té 23 anys i és advocada, resident a la regió de París. Explica que, per a ella, el tema del vel a França "no és més que una eina de comunicació per desviar l'atenció pública. Pel que fa al vel, l'última persona a qui s'escolta, però sobretot a qui es presta atenció, és a la dona que el porta". Per a la Nora, aquest debat és "frustrant: es malgasten temps i energia discutint com es vesteix una part de la població, mentre que persisteixen problemes molt més greus".

"Quan es parla de dones musulmanes que porten el vel, no se les considera part del debat sobre els drets de la dona. Més encara, se les considera una heretgia", explica la sociòloga Hanane Karimi.

Karimi cita les reflexions de prensadores com Angela Davis, que han criticat el feminisme estatunidenc, històricament liderat per dones blanques de classe mitjana, per descuidar o marginar sovint les experiències de les dones negres i les dones de classe treballadora (vegeu Mujeres, raza y clase, 1981).

Bolonia, estació de tren, 2013 | Francesca Barca

El vel i la “feminitat hegemònica”

"En el context europeu i francès, els drets de les dones volen dir dones emancipades, dones amb minifaldalda". Això, explica la Karimi, és "un model de valors que no són neutrals", sinó que tenen una "història colonial, imperial i patriarcal".

En les seves investigacions, la Karimi va partir del concepte de "feminitat hegemònica" (ja desenvolupat per Patricia Hill Collins) per analitzar-lo des d'una perspectiva política: "En contrast amb aquesta feminitat hegemònica, existeix la feminitat herètica. Es tracta de dones trans, dones pobres, dones amb sobrepès, dones a la presó, totes aquelles dones considerades indignes d'atenció, marginades i estigmatitzades. Això inclou també les dones musulmanes que porten el vel".

Des del punt de vista sociològic, segons la Karimi, és interessant analitzar la paradoxa que es crea al voltant de les dones musulmanes: "Se les acusa d'encarnar una feminitat hegemònica" dins del seu suposat grup de pertinença (la dona púdica i religiosa... tot allò que des de fora es pugui associar amb el concepte), mentre que, afegeix, se les retrata com "una imatge de feminitat herètica". La classe política, d'aquesta manera, les acusa de "amenaçar els nostres valors" o els "drets de les dones".

A França, el debat és particularment intens: a més del tema del vel a les escoles, el país ha debatut la prohibició del burkini, de la abaya a les escoles i fins i tot la prohibició del vel en els esports, denunciada per Amnistia Internacional com a "discriminatòria".

"El problema amb aquestes persones no és la peça de roba en si, sinó qui la porta. De fet, l'islam no és l'única religió on la gent es cobreix el cabell. Penso en monges, sikhs i dones jueves ortodoxes casades", afegeix la Nora.

La lluita de les dones iranianes: un argument vàlid?

Entre els arguments d'aquest debat, els qui donen suport a la prohibició solen recorre a l'exemple de la lluita de les dones iranianes, especialment després de la terrible mort de Jina Mahsa Amini, que va morir després de ser arrestada i colpejada per la policia de la moral per negar-se a portar el vel obligatori. És això un argument vàlid? "Mahsa Amini i les milers de víctimes de la teocràcia militar iraniana van ser assassinades dues vegades: pel règim de Teheran i després, a Occident, sota el pes de narratives que les van privar de la seva lluita contra l'opressió totalitària, buidant-la contínuament de significat", escriu l'advocada i activista Chirinne Ardakani a la revista feminista francesa La Déferlante. 

Segons l'Ardakani, "equiparar la negativa a imposar el vel obligatori en una teocràcia que practica l'apartheid de gènere mitjançant lleis i pràctiques discriminatòries amb l'ús del vel a França, on les dones gaudeixen —almenys en teoria— de llibertat de culte, llibertat d'expressió i dret a controlar el seu propi cos, és un veritable frau intel·lectual".

"Quin impacte tenen aquests problemes en la vida de les persones? 'Sento molta ansietat al respecte', diu la Nora, 'sobretot en el que respecta al meu futur. Em pregunto si algun dia hauré de marxar del meu país perquè ja no em vulgui". "Soc conscient que portar el vel no em beneficia socialment. Se''m tancuen moltes portes professionalment... [...] La dona musulmana que porta el vel no necessàriament aspira a tancar-se a casa, sinó que és la societat la que reprimeix les ambicions de la dona que porta el vel", afegeix.

Aquest article forma part del projecte periodístic col·laboratiu PULSE Europe, i es va publicar originalment a Voxeurop. Hi han contribuït Ana Somavilla (El Confidencial, Espanya), Jackie Berger (Obct), Silvia Martinelli (Il Sole 24 Ore, Itàlia), György Folk (EUrologus/HVG, Brussel·les), Krasen Nikolov, (Mediapool, Bulgària), Theo Anders and Flora Mory (Der Standard, Àustria), Justė Ancevičiūtė (Delphi, Lituània) y Jedlička (Denik Referendum, República Txeca). 

Més reportatges