La mayoría de la población catalana sobrdimensiona la presencia de la inmigración en el país. Este hecho no es un detalle estadístico menor, es el síntoma de un fenómeno que ha crecido en paralelo al auge de la extrema derecha y a los discursos de odio: la convicción, cada vez más extendida, de que Catalunya está siendo invadida por la inmigración. La percepción dice una cosa, pero los datos dicen otra muy diferente. Las encuestas del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) revelan una brecha significativa entre la percepción social de la inmigración y la realidad demográfica de Catalunya. Ante la pregunta: «¿De cada 100 residentes, cuántos diría que han nacido fuera de España?», las respuestas dibujan un imaginario colectivo notablemente alejado de la realidad: seis de cada diez catalanes aseguran que han llegado a Catalunya más inmigrantes de los que los datos objetivos aseguran. Además, dos de cada diez (18%) creen que más de la mitad de la población en Catalunya ha nacido en el extranjero, el doble que la cifra real. Estos datos constatan que se está extendiendo la idea de que el porcentaje de población nacida en el extranjero iguala prácticamente al de la población nacional.
Actualment, la població estrangera representa el 18,7% de la població –més d’1,5 milions de persones–, una proporció que augmenta fins al 25,1% si tenim en compte les persones nascudes a l’estranger i ja nacionalitzades. Els orígens d’aquesta població són diversos i cada cop més plurals. Predominen els col·lectius del Magrib i de l’Amèrica Llatina, seguits dels procedents de la Unió Europea, l’Europa de l’Est i Àsia. En els darrers anys, han guanyat pes les arribades procedents d’Ucraïna, Veneçuela o el Senegal, fet que reflecteix una combinació de factors laborals, educatius i de refugi.
Aunque siguen siendo una minoría, el número de extranjeros en Catalunya ha aumentado año tras año desde principios de siglo, excepto en dos periodos puntuales: la crisis económica de 2008 y la pandemia de la Covid-19.
És precisament en aquest context de creixement gradual i sostingut on resulta més revelador constatar que la percepció social no augmenta proporcionalment a l'augment real de la població estrangera, sinó de manera molt més accelerada. Quelcom extern a la demografia està amplificant i sobredimensionant aquest fenomen.
Els efectes d'aquesta distorsió no es limiten a sobreestimar xifres: els catalans no només creuen que hi ha més immigració de la que realment existeix, sinó que la tolerància cap a ella també ha caigut. Ha caigut en l'impacte positiu que es considera que la immigració té en la cultura, la convivència o l’economia. El mateix succeeix en la tolerància que es tindria si un fill o filla tingués una parella negra, àrab o llatina. Dues terceres parts de la població catalana diu que se sentiria còmode si un fill/a tingués una relació amb una persona negra, llatina o de l'Àsia Oriental, però només ho acceptarien un 38% si el gendre o nora fos magrebina, i un 43% si fos d'ètnia gitana, demostrant-se així la persistència de prejudicis específics cap a aquests col·lectius.
El aumento tan drástico en el porcentaje de catalanes y catalanas que perciben más inmigración de la que existe realmente no es un fenómeno socialmente uniforme, está ligado de manera muy directa con la simpatía política. Entre los simpatizantes de VOX, casi el 40% considera que más de la mitad de la población catalana es de origen migrante, y 8 de cada 10 creen que hay más inmigración de la que realmente hay. La pauta se repite entre los simpatizantes de Aliança Catalana: un 27% cree que más de la mitad de la población es migrada, y el 80% considera que la migración supera el 25% del total. Estas cifras se desploman entre los simpatizantes de partidos situados al otro lado del espectro político: solo el 7% de los simpatizantes de la CUP, el 9% de los Comuns y el 15% del PSC sobredimensionan la migración hasta el punto de creer que representa la mitad de la población. La correlación es nítida: los simpatizantes de partidos antiinmigración son los que más sobreestiman la presencia migrante y los que mantienen actitudes más negativas hacia el fenómeno. Y, según los expertos, esto no es casual, es una estrategia consciente para exagerar la magnitud del fenómeno y hacer de la anécdota una distorsión.
Però l'impacte d'aquests discursos no es limita a qui ja simpatitza amb l'extrema dreta. Els discursos d'odi i la desinformació modelen també l'actitud del conjunt de la població envers la migració. Els biaixos o percepcions errònies sobre la immigració, així com els sentiments d'amenaça, es troben estretament relacionats amb la desinformació. Arreu del món, els reiterats discursos d'odi difosos per líders d'opinió o representants públics acaben normalitzant la discriminació cap a aquest col·lectiu.
La immigració és actualment el segon problema més rellevant segons la ciutadania, però amb una distància notable respecte de l’habitatge, l’aspecte que més preocupa. Els simpatitzants de Vox i d’Aliança Catalana, són els únics que situen la immigració com el principal motiu de preocupació. A més, un 68% dels enquestats considera que “s’ha perdut el control” de l’entrada de persones migrants i un 60% creu que “hi ha massa immigració”.
Entre la ciutadania en general, aquesta preocupació no és avui la més elevada d’ençà que hi ha registres: el 2006, un 39,2% dels catalans considerava la immigració com un dels principals problemes del país, a diferència del 23,8% actual. Tot i això, aquest percentatge no ha parat de créixer des de l’any 2020, quan només un 5,8% dels enquestats ho considerava com un problema.
Quan la distorsió sobre la presència migrant es normalitza en el debat públic, els seus efectes es traslladen a la vida quotidiana de les persones migrades: més discriminació en l'accés a l'habitatge i a la feina, més desconfiança institucional i, en els casos més extrems, més delictes d'odi. A més, el relat que situa la immigració com a causa dels problemes socials (la manca d'habitatge, la pressió sobre la sanitat pública, la inseguretat ciutadana) desvia l'atenció de les seves causes estructurals i en dificulta l'abordatge polític real. El risc, doncs, és doble: per a les persones migrades, que veuen com es legitima la sospita i el rebuig envers elles; i per al conjunt de la societat catalana, que es troba davant un debat públic cada cop més polaritzat, en el qual els consensos bàsics sobre drets i convivència, que durant dècades havien estat compartits per la majoria de l'espectre polític, comencen a esquerdar-se.
