"Sóc aquí, però no pertanyo a cap lloc". La frase és de la Lisa (nom fictici), una dona de Costa d'Ivori atrapada al Marroc després de diversos intents d'arribar a Europa. La Lisa no parla només d'una frontera física, tancada, sinó d'una vida suspesa. Una vida bloquejada, sense possibilitat d'avançar, sense condicions per tornar i sense ple dret. "He intentat creuar tres vegades. Dormíem al bosc durant setmanes. Ja no tinc forces ni diners. No puc avançar ni tornar", relata.
El seu testimoni, juntament amb el d'una desena més de dones, travessa l'informe ‘Vides en trànsit. Dones més enllà de les fronteres europees’ , una investigació sobre la situació de dones subsaharianes al Marroc, Tunísia i Senegal publicada per la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona en col·laboració amb l'Associació de Dones Migrades Subsaharianes (ADIS) i Metges del Món. A partir del treball a tèrreny, entrevistes i veus d'organitzacions socials, el document analitza com les polítiques migratòries europees no acaben a les costes de l'Atlàntic ni a les tanques de Ceuta i Melilla. Europa ha desplaçat les seves fronteres cap a tercers països, convertits en espais de contenció. Per a les dones, aquest bloqueig té conseqüències concretes: violència sexual, administrativa, racisme, precarietat, una salut mental deteriorada i maternitats travessades per la por.
L'informe parteix de la idea que l'externalització fronterera no és una política neutra. Està configurada per transferir a països d'origen i trànsit (en aquest cas, Senegal, Marroc i Tunísia) part de la gestió migratòria que correspon a la Unió Europea. Aquesta transferència de responsabilitat pren la forma d'acord bilateral, finançament, formació policial o règims de visat. L'objectiu és impedir que les persones arribin a territori europeu, però el seu efecte real és desplaçar el risc cap a qui migra, especialment cap a les dones racialitzades.
Marroc: l'espera com a càstig.
Al Marroc, aquest desplaçament adopta la forma d'una immobilitat forçada. El país s'ha convertit en un espai on moltes dones subsaharianes no volien quedar-se, però del qual tampoc poden sortir. Una investigadora citada a l'informe ho defineix com una instal·lació "de facto, no de iure", és a dir, no es tracta d'una elecció lliure, sinó del resultat de polítiques que bloquegen el moviment.
Aquesta espera es viu en el cos. La Lisa parla d'insomni, por i esgotament. "Quan penso en tot el que vam passar al bosc, no puc dormir. De vegades em desperto suada. Aquí també tinc por, perquè mai no saps quan vindran". L'amenaça no és abstracta. Diverses dones entrevistades expliquen que la policia les pot detenir en qualsevol moment: "Quan sortim a comprar, la policia ens demana els papers. Si no els tens, et pugen al camió. De vegades ens han deixat lluny de la ciutat sense diners ni aigua".
Les deportacions internes (trasllats forçosos des de ciutats del nord cap a zones del sud) trenquen xarxes comunitàries i separen les dones dels seus suports. Christine, embarassada de sis mesos quan va intentar creuar el 2023, va ser traslladada al desert durant la preparació del viatge. Va passar un mes sense aigua suficient, sense diners, sense hospitals. Després va donar a llum a la Laayoune, tota sola.
En la història de Christine, la frontera no apareix com una línia física en el mapa, sinó com una frontera que converteix, en el seu cas, l'embaràs en una experiència de risc. En aquest context, i segons l'informe, per a les dones amb fills, la immobilitat forçada al Marroc implica sostenir la vida sota una amenaça constant. Christine ha de maternar mentre busca ingressos, evita controls policials, protegeix les seves filles i processa traumes previs sense accés a assistència mèdica ni psicològica.
A la violència policial s'hi suma el racisme quotidià. "Al Marroc, ser dona negra és suficient perquè t'arrestin", afirma una integrant de Femmes Restaurées, una organització de dones marfilenyes a Casablanca. La Lisa ho descriu d'una altra manera: "al mercat em miren com si fos un animal, alguns es tapen el nas en veure'm passar". Awa (nom fictici), pel seu cantó, explica que li criden "negra, negra" pel carrer i que, de vegades, prefereix quedar-se a casa per no continuar sentint-ho. L'informe mostra que el racisme estructural no es pot separar del règim migratori. La irregularitat, les batudes i la contenció territorial alimenten una vulnerabilitat interseccional on gènere, raça i estatus migratori es combinen i produeixen inseguretat material i deteriorament psicològic, entre altres conseqüències.
La precarietat econòmica completa el setge. Sense papers, moltes dones es veuen empeses al treball domèstic, la venda ambulant o l'economia informal. "Si un dia no treballes, no menges", resumeixen diverses dones de Costa d'Ivori. La Lisa ho concreta en la seva rutina diària: "Netejo pels matins i a la tarda venc menjar al meu barri. Si un dia no treballo, els nens no mengen. No tinc permís, no tinc seguretat social i vivim dia a dia".
Tunísia i Senegal: dues cares del mateix bloqueig
A Tunísia, l'informe descriu un escenari encara més extrem. El país s'ha convertit en un actor clau a la ruta del Mediterrani central, en paral·lel a una deriva autoritària i a un augment de la violència institucional contra persones migrants subsaharianes. Des del discurs racista del president tunisià Kaïs Saied al febrer de 2023, que va vincular les persones subsaharianes amb el crim i amb un suposat pla d'alterar la composició demogràfica del país, les organitzacions sobre el terreny denuncien una intensificació de la repressió.
Un dels mecanismes que són resultat de l'externalització de fronteres són els anomenats desert dumps: detencions, trasllats i abandonaments de persones migrants negres en zones desèrtiques frontereres, especialment cap a Líbia i Algèria. Marie (nom fictici), una dona camerunesa, recorda una escena fruit d'aquests abandonaments al desert. "Vaig veure com una senyora moria al desert, estava sola, però estava embarassada. També havia sigut violada. Després, no se'n va saber res més. Fins avui no ho sabem". La violència sexual no apareix a l'informe com un fet aïllat, sinó com a part del règim fronterer que finança tant Tunísia com la Unió Europea. Moltes dones entrevistades i organitzacions humanitàries descriuen agressions en mans d'actors estatals i no estatals com guàrdies, policies, militars, traficants o grups armats.
A més, a Tunísia, moltes dones no poden llogar legalment un habitatge sense permís de residència, cosa que les exposa a desnonaments, abusos i campaments improvisats. "Quan arriben a Tunísia, moltes dones es veuen obligades a viure al bosc, en campaments, amb tendes o sense cap mena d'higiene ni de protecció", assenyala una organització que treballa a Sfax. Jeanne (nom fictici), una dona camerunesa, explica que la policia va irrompre a la casa on vivia amb la seva filla, que tenia només un any.
Senegal, per la seva banda, mostra que l'externalització opera principalment a través de l'enduriment dels visats, l'opacitat consular i els programes de retorn. La manca de vies regulars i segures empeny moltes dones a prendre rutes irregulars cap a Espanya. "Hi ha noies que volen anar-hi de manera legal, però no aconsegueixen el visat. Acaben agafant un cayuco, no perquè vulguin arriscar la seva vida, sinó perquè no tenen cap altra opció", explica Marie Victoire Thiaw, representant de BAOS al Senegal. "Si haguéssim tingut visat, res d'això hauria passat", sentencia Aminata (nom fictici).
Aconseguir una cita per sol·licitar visat pot convertir-se en missió impossible. Una entrevistada afirma que fa quatre mesos que intenta aconseguir cita. "La web de BLS s'obre a una hora concreta i immediatament totes les cites disponibles queden cobertes". Altres fonts denuncien un mercat informal de cites: "Em van demanar 150.000 francs (al voltant de 163 euros) per cada cita", una quantitat infame per al context local. La mobilitat legal, presentada per Europa com a alternativa "ordenada i segura", a Senegal es converteix en un privilegi restringit.
No són danys col·laterals
Al llarg de l'informe, el mantra es repeteix: les violències que pateixen les dones subsaharianes en trànsit com a conseqüència de les polítiques d'externalització de fronteres no són danys ni efectes col·laterals. Són efectes previsibles d'un model que prioritza la contenció per damunt dels drets humans de la població del Sud. L'externalització no frena la migració, la fa més cara, llarga, perillosa i clandestina. En el cas de les dones, les exposa a múltiples formes de violència fruit de la intersecció entre el racisme, la desigualtat econòmica, la maternitat o la irregularitat administrativa, entre altres contextos.
Tot i així, per a les dones que apareixen a l'informe Vides en trànsit, les xarxes de suport prenen un capítol molt important en les seves experiències migratòries. Al Senegal, la tantin és un espai de cohesió i reintegració per a les dones retornades i, al Marroc, associacions de dones de Costa d'Ivori creen espais de sanació i ajuda: "parlar és curar a mitges", diuen des de Femmes Restaurées.
