A principis de 2025, la República Democràtica del Congo (RDC) va ocupar algun titular —tampoc gaires— arran de l’escalada de violència en un conflicte que ja fa més de tres dècades que perdura: el grup armat M23 —Moviment 23 de Març, amb lligams històrics amb Ruanda— va prendre el control de les ciutats de Goma i Bukavu, capitals respectives de les províncies de Kivu Nord i Kivu Sud, frontereres amb Uganda, Ruanda i Burundi. Tot i que l’M23 concentra bona part de l’atenció, a Kivu operen més d’un centenar de grups armats. L’origen d’aquest conflicte es troba en una complexa xarxa de factors. Entre aquests, destaquen l’espoli de recursos minerals clau com el cobalt i el coltan, així com les tensions relacionades amb la tinença de la terra o la reforma del sector de les forces de seguretat, entre altres motius.
Als desplaçaments forçats, la violència sexual contra dones i nenes com a arma de guerra, la limitació de la mobilitat o l’empobriment de la població, s’hi afegeix un factor més: un nou brot actiu d'ebola, causat per la soca Bundibugyo. Els casos es concentren principalment a la província d’Ituri, també a l’est del país, però ja s’han estès a Kivu Nord i Kivu Sud i també a Uganda, on s’han detectat casos vinculats epidemiològicament al brot congolès, tal com assenyala l’ Organització Mundial de la Salut OMS). Fins a mitjan juny, les autoritats congoleses han notificat 782 casos confirmats i 181 morts, però les xifres augmenten cada dia.
La mateixa OMS va declara el 17 de maig aquesta epidèmia com una Emergència de Salut Pública d’Importància Internacional (PHEIC, per les sigles en anglès), el nivell més alt d’alerta sanitària que pot emetre l’OMS en virtut del Reglament Sanitari Internacional. La mateixa organització ha advertit que la inseguretat, el conflicte armat i els desplaçaments dificulten la vigilància epidemiològica, el rastreig de contactes i l’accés dels equips sanitaris a les zones afectades. Però per a les persones que viuen a Kivu Nord i Kivu Sud, la crisi sanitària no es pot entendre separada del conflicte.
“La guerra i l’ebola són amenaces simultànies”, afirma amb contundència Marie-Dolorose Masika, infermera i coordinadora de FEPSI (Femmes Engagées pour la Promotion de la Santé Intégrale, per les sigles en francès), una organització situada a Butembo, ciutat de Kivu Nord. Fa més de 20 anys que treballa amb dones supervivents de violència sexual i de gènere, persones desplaçades i comunitats afectades pel conflicte. Segons explica, els desplaçaments provocats per la violència faciliten la propagació de la malaltia i, alhora, exposen les persones desplaçades a noves formes d’explotació i abús. FEPSI, a més, disposa d’un hospital propi, amb l’objectiu de garantir l’accés a una atenció sanitària de qualitat per a les persones vulnerabilitzades en el marc del conflicte.
“La guerra i l’ebola són amenaces simultànies”, afirma amb contundència Marie-Dolorose Masika, infermera i coordinadora de FEPSI
La relació entre totes dues crisis també és evident per al doctor Espoir Fazili, metge congolès —de Goma, capital de Kivu Nord— que actualment resideix a Kampala, Uganda. “El conflicte armat provoca una reducció dràstica del personal sanitari, la destrucció o el tancament de nombroses estructures de salut i dificultats per accedir a medicaments i atenció mèdica”, explica. “Quan una epidèmia com l’Ebola arriba a un sistema ja debilitat, tasques essencials com el seguiment de contactes, l’aïllament de casos o la vigilància epidemiològica es tornen extremadament complexes”.
Salut en conflicte
Les conseqüències de l’ocupació militar travessen tots els àmbits de la vida quotidiana. Segons Landry Maheshe, activista i defensor dels drets humans resident a Goma, moltes famílies han perdut les seves fonts d’ingressos a causa de saquejos, tancaments de negocis i suspensió dels salaris públics. Els bancs continuen tancats i l’activitat econòmica està profundament alterada. “A més, des que l’M23 va consolidar el seu control sobre la ciutat, la participació ciutadana s’ha reduït dràsticament, i nombrosos activistes han hagut d’abandonar la regió o limitar les seves activitats”, explica.
Per al doctor Fazili, les comunitats més empobrides són també les que afronten més barreres per accedir a informació i atenció mèdica durant una epidèmia. És a dir: el deteriorament econòmic té efectes directes sobre la salut. “Les desigualtats ja existien abans, però l’Ebola les fa molt més visibles”, explica. Quan una persona malalta ha de ser aïllada, l’economia familiar pot col·lapsar, agreujant la inseguretat alimentària i la malnutrició. I la situació es torna encara més complexa en un context de desplaçaments massius: les persones que fugen de la violència sovint ho fan sense prou informació sobre els riscos sanitaris ni accés a mesures de prevenció. “Una persona malalta pot travessar diversos pobles o campaments abans de ser identificada”, assenyala.
A Butembo, l’hospital de FEPSI ha reforçat els controls d’accés, els protocols d’higiene i els sistemes de detecció precoç. Tanmateix, la infermera Masika insisteix que la resposta sanitària no es pot desvincular del context social i polític. “La gestió dels moviments de població és pràcticament impossible en zones de guerra”, assegura. A això s’hi suma la convivència en espais massificats, la manca d’aigua i sanejament, i la impossibilitat de mantenir mesures bàsiques de prevenció.
Landry Maheshe coincideix que l’aïllament creixent de la regió —arran de la presa de Goma i Bukavu per part de l’M23— agreuja l’emergència. El tancament d’aeroports, les restriccions frontereres i les dificultats logístiques limiten l’arribada de subministraments i personal sanitari. “La comunitat de Kivu es troba aïllada i abandonada”, diu. “La manca d’una sensibilització eficaç genera desconfiança no només envers les mesures epidemiològiques, sinó també envers les autoritats sanitàries, que són nomenades i gestionades pels rebels, els quals no han mostrat cap pietat envers la comunitat congolesa des que van prendre el control de les zones”.
Dones en la intersecció de les emergències
Si la guerra i l’epidèmia afecten tota la població, els seus impactes no es distribueixen de manera uniforme. En totes les converses, les dones apareixen de manera recurrent com les persones que sostenen les cures, la supervivència familiar i les estratègies quotidianes per fer front a les crisis, però també com les que suporten una càrrega desproporcionada de violència i exclusió.
“Les dones sovint es veuen obligades a prendre decisions impossibles”, explica el doctor Fazili. “Han d’escollir entre respectar les mesures de prevenció o trobar la manera d’alimentar les seves famílies”. Moltes han perdut les seves llars, els seus mitjans de vida o familiars propers, i continuen sent responsables de la cura de fills i filles en condicions extremadament precàries, assegura.
El deteriorament econòmic té efectes directes sobre la salut. “Les desigualtats ja existien abans, però l’Ebola les fa molt més visibles”, explica el doctor Fazili
Marie-Dolorose Masika observa aquesta realitat diàriament a l’hospital de FEPSI. Les dones desplaçades que arriben al centre no solen afrontar un únic problema. Les seves històries estan travessades simultàniament pel conflicte, el desplaçament forçat, la violència sexual, la pobresa i les barreres d’accés a l’atenció sanitària. “Algunes són víctimes de violència sexual durant el trajecte cap a les zones urbanes on hi ha serveis mèdics”, explica.
Per a Maheshe, aquesta vulnerabilitat no es pot explicar únicament per la guerra. També està relacionada amb estructures socials preexistents que limiten els drets i l’autonomia de les dones. “Els costums i les polítiques educatives que menyspreen les dones les vulnerabilitzen i obren la porta a tota mena de vulneracions de drets”, sosté. La violència sexual continua sent una de les expressions més constants d’aquesta realitat. Segons l’activista, actualment hi ha un augment dels casos a Kivu, impulsat tant per la impunitat com per l’absència de mecanismes efectius de justícia. “Moltes víctimes no denuncien per por de represàlies o perquè consideren que no obtindran protecció”.
A més, el doctor Fazili adverteix que les emergències sanitàries tendeixen a invisibilitzar les necessitats específiques de les supervivents. “Moltes reben atenció per a les conseqüències físiques immediates, però els traumes psicològics romanen ocults i sense tractar”. Quan els escassos recursos sanitaris es concentren a respondre a l’Ebola, l’atenció integral a la violència sexual i de gènere pot quedar relegada.
Resistir en la incertesa
L’expansió del brot també ha tingut conseqüències regionals. Arran del contagi transfronterer, Uganda ha imposat restriccions i tancaments temporals en diversos passos fronterers amb la RDC, tal com va anunciar l Ministeri de Salut d’Uganda. I aquestes restriccions no són anecdòtiques: Uganda és el principal país d’acollida de persones refugiades a l’Àfrica —de fet, a Uganda hi ha diversos camps de persones refugiadesi la majoria estan ubicats a la frontera amb Kivu–. Segons les dades més recents d' ACNUR i de l' Oficina del Primer Ministre d'Uganda, el país ja acull més de dos milions de persones refugiades i sol·licitants d’asil (2,02 milions a finals de maig de 2026). La població refugiada procedeix principalment del Sudan del Sud i de la República Democràtica del Congo. Des de 2025, amb la presa de control de Kivu per part de l’M23, ha augmentat la població congolesa que fuig de la violència cap a Uganda: des del gener de 2025, les arribades acumulades de persones congoleses registrades a Uganda van arribar a les 83.820, i el total de persones refugiades i sol·licitants d’asil congoleses a Uganda ascendia a 657.223 persones el març de 2026.
“Les dones sovint es veuen obligades a prendre decisions impossibles”, explica el doctor Fazili. “Han d’escollir entre respectar les mesures de prevenció o trobar la manera d’alimentar les seves famílies”
Tanmateix, l’enduriment dels controls complica encara més les possibilitats de les persones que intenten fugir de la violència. “Les dones que busquen protecció o atenció mèdica es veuen obligades a recórrer distàncies més llargues per accedir als serveis”, explica la infermera Masika. Això retarda els tractaments i augmenta els riscos associats a la malaltia.
Per a Landry Maheshe, que es va veure obligat a refugiar-se a Uganda durant uns mesos a causa de les amenaces constants derivades de la seva tasca com a defensor dels drets humans, el tancament de les fronteres té, a més, una dimensió profundament política. “Goma i Bukavu s’han convertit en una mena de presó”, afirma. La possibilitat de fugir, buscar refugi o, simplement, mantenir xarxes econòmiques transfrontereres es redueix cada vegada més.
Malgrat tot, tant Marie-Dolorose Masika com Landry Maheshe i el doctor Fazili coincideixen a assenyalar que les comunitats continuen desenvolupant estratègies de resistència. Organitzacions locals com FEPSI mantenen serveis de salut i d’acompanyament a dones supervivents. Activistes i defensors dels drets humans continuen documentant abusos, sovint posant en risc la seva pròpia seguretat. Subratllen que la història de Kivu no és únicament la d’una guerra persistent ni la d’una epidèmia. És la història de com diferents formes de violència se superposen i es reforcen mútuament. I també la d’una població que continua defensant els seus drets i la seva capacitat de decidir sobre el seu propi futur.
Reportatge en col·laboració amb El Salto Diario.
