Ha arribat el setembre i, amb ell, comencem a tancar un estiu particularment calorós. Segons dades provisionals de l’AEMET, el de 2026 serà l'estiu més càlid des de que existeixen registres a Espanya peninsular, és a dir, des de 1961. La temperatura, però, no puja de manera homogènia.
En les grans ciutats espanyoles, els barris amb rendes més baixes registren sistemàticament temperatures més altes que els barris benestants. A aquesta conclusió ha arribat una investigació de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOB) de la Universitat Autònoma de Barcelona, emmarcada en el projecte ADIS (Adaptació al Canvi Climàtic en Barris Desafavorits).
El codi postal
Aquesta correlació s’ha trobat creuant l’Índex de Vulnerabilitat Urbana (IVU) desenvolupat per l’Institut Metròpoli, amb dos indicadors de temperatura utilitzant dades de l’estiu de 2022. Es troba una correlació positiva entre la vulnerabilitat urbana i l’exposició a les altes temperatures, amb una de les bretxes més pronunciades a Barcelona, amb diferències d’entre 0,50 °C i 0,98 °C. Encara que pugui semblar petita, aquesta diferència de gairebé 1 °C és el que pot separar una nit en què el cos es recupera d’una nit tòrrida que no deixa espai per al descans.
Segons Amalia Calderón Argelich, investigadora al Barcelona Laboratory for Urban Environmental Justice and Sustainability BCNUEJ), les zones on s’observa aquesta correlació entre vulnerabilitat social i altes temperatures són barris que queden atrapats en condicions de poca adaptació climàtica: edificis en males condicions d’aïllament i confort tèrmic, precarietat socioeconòmica i poc espai públic verd i amb ombra. A més, els seus habitants no disposen dels recursos privats per adaptar els seus habitatges a les condicions tèrmiques o per anar a un altre lloc.
I és que la pobresa energètica no fa més que agreujar la manca de projectes urbanístics que afavoreixin els espais verds i els refugis climàtics en aquestes zones. Tal com descriu Domi Lorenzo, antiga afectada i actualment activista de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), «la majoria de famílies amb problemes per pagar la factura de la llum tampoc tenen aire condicionat a casa, i si en tenen, no el posen per no gastar».
El gènere
Aquesta desigualtat territorial, afecta de manera diferencial i interseccional les persones grans, els infants, les dones, les comunitats migrades, determinats sectors laborals, etc.
Blanca Valdivia Gutiérrez, sociòloga urbana i sòcia fundadora de Col·lectiu Punt 6, ho atribueix en primer lloc a un component socioresidencial relacionat amb la feminització de la pobresa. «Les dones, especialment les famílies monomarentals, les dones amb pocs recursos, vulnerabilitzades, les dones grans, les dones migrades, etc., viuen més sovint en zones on els habitatges no estan ben preparats per a la calor, sense capacitat per abaixar la temperatura interior durant la nit», matisa.
A això s’hi afegeix, continua Valdivia, un factor d’ús de l’espai públic relacionat amb les tasques de cura. En l’estudi FEMPUBLICBCN, en què Valdivia va participar amb l’equip de Col·lectiu Punt 6, es va poder confirmar que les dones fan més ús dels refugis climàtics disponibles a l’espai públic. Però no tots els barris tenen refugis de proximitat, o els que hi ha no estan dissenyats pensant en els usos més adaptats a les necessitats de qui cuida. «Moltes dones», continua Valdivia, «ens deien que un refugi climàtic com un museu, per exemple, on no poden estar amb una criatura, no els serveix».
Les dones fan més ús dels refugis climàtics disponibles a l’espai públic, però no tots estan adaptats a les necessitats de qui té cura d’altres persones.
Les biblioteques municipals sí que tenen un paper rellevant com a refugi climàtic, tant per a persones grans com per a menors, però moltes tanquen a l’agost. A més, Valdivia subratlla que les vagues del personal bibliotecari d’aquest estiu a Barcelona –que han provocat el cessament de l’activitat de diversos centres de la ciutat– han demostrat que l’administració no està donant a aquests espais la importància ni els recursos necessaris.
Ilda, veïna del Raval i mare de dos nens d’11 i 8 anys, explica que, anticipant-se a la calor per l’experiència de l’estiu passat, va enviar els seus fills amb els avis a Hondures, el seu país natal, durant els mesos de juny i juliol, per evitar tenir-los a casa suportant la calor tot l’estiu mentre ella treballava. A l’agost ha pogut agafar vacances i els ha portat cada dia a la piscina municipal de Montjuïc, on arriba amb para-sol i pícnic per poder-s’hi quedar tota la jornada.
A casa, té ventiladors per suportar la nit. «Perquè dormin més o menys bé, l’única manera és que es cansin molt a la piscina tot el dia», explica. Quan li pregunto què l’ajudaria a millorar la seva situació, esmenta les lones que fan ombra al parc infantil situat sota de casa seva: «Estan mal posades: al parc hi toca el sol de ple tota la tarda, i el metall crema. Els nens es cremen si hi juguen». Aquest mateix parc, a més, no l’ha pogut utilitzar durant tot l’estiu, perquè tanca a partir de les set de la tarda, durant les hores de menys sol.
La factura
Les dones són també qui, al capdavall, carreguen més sovint amb el pes de buscar alternatives quan la família no pot pagar la factura elèctrica.«El 90% de la gent que ve a les assemblees de l’APE són dones,, vienen a menudo con las criaturas a cuestas», cuenta Domi Lorenzo, antigua afectada y actualmente activista de la l’Aliança contra la Pobresa Energètica.
Des de l’APE organitzen assemblees comunitàries on resoldre conjuntament les dificultats per pagar la factura energètica. «La gent arriba desesperada, sentint-se molt malament per no poder pagar la factura. Allà veuen que hi ha molta gent en la mateixa situació, que això és un problema col·lectiu. Llavors surten més tranquil·les, sabent que no estan soles, i això és una part importantíssima de la lluita col·lectiva».
El 2015, l’APE va aconseguir reunir més de 150.000 signatures i tirar endavant la Llei 24/2015, una iniciativa legislativa popular (ILP) al Parlament de Catalunya que protegia les famílies més vulnerables davant dels talls de subministrament energètic. Entre 2015 i 2020, aquesta llei va frenar més de 200.000 talls de subministrament a Catalunya.Tot i que les famílies acumulaven deutes amb les empreses, l’APE també va aconseguir signar un acord amb Endesa per cancel·lar aquests deutes.
Aquestes victòries, però, han quedat ara per ara interrompudes davant la finalització del contracte amb Endesa el 2025 i una sentència del Tribunal Constitucional que va anul·lar el passat mes de maig els articles de la Llei 24/2015 vinculats a la protecció contra la pobresa energètica, perquè considera que envaeixen competències estatals. I tot i que la prohibició estatal de tallar el subministrament d’aigua i energia s’ha anat prorrogant des de la moratòria aprovada a l’inici del confinament per la covid, aquesta caduca el 31 de desembre de 2026, deixant les famílies vulnerables sense respostes a partir d’aquesta data.
«Cal garantir un subministrament bàsic que permeti a les famílies viure amb dignitat»
«El que reivindiquem és que baixi la factura energètica i que l’energia sigui municipal. Perquè la llum i el gas no són un luxe, són un dret. Cal garantir un subministrament bàsic que permeti a les famílies viure amb dignitat, reivindica Lorenzo. «No tenir la temperatura a 18 graus tot el dia, sinó simplement poder dormir tranquil·lament, sense haver d’estar a la platja fins a la matinada per estar una mica més frescos».
Refrescar la ciutat sense expulsar-ne la gent
Pagar l’aire condicionat per mitigar la calor en un context de crisi climàtica és una solució temporal. Calen mesures més sostenibles, reclamen els experts entrevistats per a aquest reportatge. Els investigadors que han treballat en l’ estudi de l’IGOB aposten per una discriminació territorial positiva, és a dir, concentrar als barris més afectats les intervencions urbanes, com ara inversions en refugis climàtics, arbrat, disminució del trànsit d’automòbils i de la superfície d’asfalt, així com la millora dels habitatges.
Des de l’Aliança contra la Pobresa Energètica fa temps que reivindiquen ajudes per poder millorar l’eficiència energètica dels habitatges de les famílies que no se les poden permetre. «A Europa es dona moltíssima importància a l’aïllament dels habitatges», reivindica Lorenzo. «Aquí les ajudes que hi ha funcionen per reemborsament, però algú que no té ni per comprar una barra de pa, clarament tampoc té diners per avançar el que costa renovar les finestres de casa».
Tot i que són extremadament necessàries per garantir el benestar de les famílies a curt termini, aquestes solucions tenen una cara B perillosa. L’equip d’investigadores del projecte ClimateJusticeReady, liderat pel Barcelona Laboratory for Urban Environmental Justice and Sustainability (BCNUEJ) de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB), alerta del risc de gentrificació climàtica.
Amalia Calderón Argelich, membre d’aquest equip, ho explica així: «La perspectiva de la gentrificació ens adverteix que, allà on es facin noves infraestructures resilients i d’adaptació a la calor, aquestes poden no arribar als col·lectius més vulnerables si no s’acompanyen de polítiques socials i d’habitatge per assegurar que aquests no es vegin desplaçats o exclosos». La millora de l’espai públic, doncs, genera el risc que les zones urbanes que han allotjat famílies socialment vulnerables per la possibilitat d’accedir a un habitatge assequible es revaloritzin en el mercat immobiliari i, per tant, es gentrifiquin. Per evitar-ho, alerta Calderón, és indispensable acompanyar aquestes intervencions urbanes de mesures antidesplaçament, com ara plans d’ús o polítiques que blinden el dret a l’habitatge.
Les noves infraestructures d’adaptació a la calor poden no arribar als col·lectius més vulnerables si no s’acompanyen de polítiques socials i d’habitatge»
Una altra mesura que garanteix una millor sostenibilitat tant social com ambiental és donar suport i continuïtat a les iniciatives urbanes comunitàries. Valdivia destaca, per exemple, la iniciativa del «Forat de la Vergonya», al barri de Ciutat Vella de Barcelona: «La comunitat està fent una feina perquè sigui un lloc de referència per a la gent del barri, un lloc verd on passar una estona i un lloc on trobar suport social si fos necessari».
Farhana, veïna del Raval i mare d’un nen de 8 mesos, esmenta un d’aquests refugis comunitaris com un dels pocs llocs on ha trobat ombra aquests mesos d’estiu per passejar amb el seu fill: «És difícil trobar un lloc amb ombra al barri, així que aquest estiu he portat el meu fill al parc comunitari Àgora Juan Andrés Benítez, és al costat de casa i hi ha molt verd».
Per protegir aquest tipus d’iniciatives populars i generar una «xarxa comunitària de cures i refugis climàtics», apunta Valdivia, «és essencial deixar d’expulsar-nos de les nostres ciutats».
La calor ha deixat de ser un número en un termòmetre, una conversa fàcil d’ascensor. És la cara més quotidiana del canvi climàtic, i ara també un factor que ve a agreujar les desigualtats de la nostra societat. Adaptar les ciutats és cada vegada més urgent, i és important fer-ho blindant el dret a la frescor de qui les habita.
