Ihssen va arribar sola el passat 30 de juliol a Ceuta i ara dorm al campament informal habilitat per a dones, menors i persones grans, al costat del poliesportiu d’El Príncipe. «Sempre hem escoltat parlar de Ceuta: a les xarxes socials i entre els amics que aconseguien travessar nedant i després ens enviaven fotos», explica la jove de 16 anys. Ella vol ser futbolista i coneix l’alineació del Reial Madrid amb tots els ets i uts . Per a la jove, Ceuta també és e certa manera una llar, sota les lones i les teles que la protegeixen del fred, la pluja i la boira.
«Tot i que vaig travessar sola, aquí he trobat bones amigues», reconeix. Al seu costat, Yasmina, Soraya i Salma comparteixen la pantalla del mòbil d’una d’elles: passen dels vídeos de YouTube als comptes d’Instagram i acaben en una càlida videotrucada amb la mare de Yasmina.
Khadija va arribar el mateix dia que Ihssen, té 65 anys i va travessar a Ceuta amb els seus dos fills: Salma i Mohammed. Salma és menor, té 16 anys i dorm cada nit al campament informal habilitat al poliesportiu d’El Príncipe. Tot i que Khadija fa un mes que dorm al carrer amb el seu fill, major d’edat, cada dia s’acosta a aquest punt de la ciutat per acomiadar-se de la seva filla. A partir de les nou del vespre, totes les menors han d’entrar dins del recinte per qüestions de seguretat, sobretot davant l’escalada recent de casos d’abusos sexuals. Khadija és prudent i prefereix deixar la conversa per demà, darrere d’aquesta mateixa reixa. «Inshallah», conclou.Inshallah”, concluye.
A quatre quilòmetres de Khadija, Youssef mira l’horitzó. Al fons, l’estret de Gibraltar. Uns dies abans, la barraca que ell mateix havia construït, on vivia amb dos joves menors, Mohammed i Ahmed, va acabar envoltada de flames. «Va arribar un grup de persones amb banderes d’Espanya i ens van incendiar les barraques i tot el que hi havia a dins», explica Youssef, originari de Tetuán, casat i pare de quatre filles.
«Va arribar un grup de persones amb banderes d’Espanya i ens van incendiar les barraques i tot el que hi havia a dins», explica Youssef, originari de Tetuán.
Youssef va entrar el passat 30 de juliol nedant des de Castillejos. «La intimidació no es va acabar el dia que ho van incendiar tot», explica. L’endemà al matí, un grup de persones va agafar totes les seves pertinences, que havia recollit i guardat en una maleta, i les va llençar al mar. Només va poder recuperar aquella maleta de color verd, que avui és buida i es troba dins de la seva nova tenda improvisada, feta amb lones, mantes i cartrons.
A la frontera de la platja del Tarajal, Adam, de 19 anys i originari de Casablanca, s’acosta cada matí al pas fronterer. Mira fixament cadascuna de les persones que arriben regularment des del Marroc. Aixeca la mà per demanar menjar o un glop de les ampolles d’aigua freda que agafen els clients d’una cafeteria propera. Dorm a la zona de Loma Colmenar i cada matí, a primera hora, espera i no es desespera.
—«Per què no tornes, Adam?», pregunto.
—«No tinc res a fer al Marroc. Soc orfe, no he pogut anar a l’escola, no tinc diners per estudiar. No hi ha feina al meu país. Vivim dins d’una gàbia», explica.
Des del passat 30 de juliol, i després del retorn de més de 72.000 persones, segons fonts del Govern espanyol, molts dels seus joves, dones i homes continuen tornant al Marroc. Adam els veu marxar. «Bona sort», s’acomiada entre abraçades d’un dels seus amics que torna al país que també el va veure créixer i on, molt probablement, l’espera la mateixa incertesa d’un futur sense horitzons. «No sabem què passarà amb nosaltres. Ens van obrir les portes de la frontera i avui no ens volen aquí. No entenem res», insisteix.
Per a l'Adam, igual que per a molts dels joves entrevistats a Ceuta per a aquest reportatge, l’enclavament espanyol és un lloc de pas i, alhora, l’única alternativa.
Per a Adam, igual que per a molts dels joves entrevistats a Ceuta per a aquest reportatge, l’enclavament espanyol és un lloc de pas i, alhora, l’única alternativa. «Nosaltres hem vingut aquí per poder viatjar a Europa. Necessitem treballar», explica. Al seu costat, un altre jove de Casablanca, Zakaria, coneix de prop la migració. Tots els seus germans van travessar nedant fins a Ceuta i, quan van aconseguir arribar a la Península, es van poder traslladar a altres ciutats europees. «La meva germana gran viu a prop de Roma i el meu germà és a Marsella», explica. «Per a mi, Ceuta és l’últim pas per arribar a un lloc més segur i, des d’allà, retrobar-me amb els meus germans», afegeix.
Què és Ceuta?
A Ceuta hi viuen al voltant de 83.500 persones en escassos 20 quilòmetres quadrats. Un enclavament espanyol al continent africà on conviuen comunitats religioses i culturals. Musulmans, cristians, jueus. Mesquites, esglésies, sinagogues. Rafael viu a prop del centre de la ciutat, té 45 anys i treballa en una escola d’educació primària. «Nosaltres ens hem vist desbordats, però no hem perdut la humanitat. Als ceutins ens fa mal l’ànima veure nens dormint als carrers, nenes soles o joves passant set i gana als boscos o a les platges. Ens fa mal perquè Ceuta sempre ha estat una ciutat on hem acollit totes les cultures i religions, i ara només hi veiem misèria, caos i incertesa», relata Rafael.
«Als ceutins ens fa mal l’ànima veure nens dormint als carrers, nenes soles o joves passant set i gana als boscos o a les platges.» Rafael, ceutí de 45 anys.
Per a altres, Ceuta és un lloc que ha estat «envaït» i que està perdent la seva «espanyolitat». Així ho expressen alguns dels participants en les darreres marxes que ha viscut la ciutat, al crit d’ «invasors, expulsió». A la platja de Benítez, alguns d’aquests manifestants asseguren sentir-se acorralats pel Marroc i adverteixen que, si el Govern central no actua, acabaran sent «envaïts» pels marroquins.
Però Ceuta no només canvia depenent de qui la travessa o de qui hi viu. També canvia depenent de qui l’anomena. Per a Espanya, Ceuta és territori nacional. Una ciutat autònoma espanyola que constitueix, alhora, una de les fronteres exteriors de la Unió Europea. En el discurs polític espanyol, l’entrada de persones marroquines el passat 30 de juliol ha tornat a situar conceptes com sobirania, seguretat i integritat territorial al centre del debat. El president del Govern, Pedro Sánchez, ha defensat la cooperació amb el Marroc per agilitzar el procés de devolució, mentre que des de l’oposició s’ha recorregut reiteradament al terme «invasió», el mateix mantra que repeteixen alguns dels manifestants de la platja de Benítez.
El president del Govern, Pedro Sánchez, ha defensat la cooperació amb el Marroc per agilitzar el procés de devolució, mentre que des de l’oposició s’ha recorregut reiteradament al terme “invasió”.
A l’altra banda de la frontera, Ceuta és Sebta. El Marroc manté des de la seva independència la reivindicació sobre Ceuta i Melilla, territoris que considera ocupats i la sobirania dels quals reclama. La qüestió reapareix periòdicament en el discurs polític marroquí i també ho ha fet durant aquesta darrera crisi. Per a Madrid, però, la sobirania espanyola sobre ambdues ciutats no està subjecta a negociació.
De plaça colonial a frontera europea
Però la disputa sobre Ceuta és molt més antiga que el Marroc i Espanya com a estats contemporanis. La seva posició geogràfica, davant de l’estret de Gibraltar i entre el Mediterrani i l’Atlàntic, va convertir la ciutat durant segles en un enclavament per on van passar fenicis, romans, bizantins i diferents poders musulmans del nord d’Àfrica.
El principal punt d’inflexió va arribar el 1415, quan Portugal va conquerir militarment Ceuta. Més de dos segles després, després de la unió de les corones ibèriques i la posterior independència portuguesa, Ceuta va romandre vinculada a Espanya. Portugal va reconèixer formalment la sobirania espanyola el 1668.
La frontera actual tampoc no va quedar dibuixada aleshores. Espanya va ampliar el territori de Ceuta després de la Guerra d’Àfrica contra el Marroc, entre 1859 i 1860. Dècades després, apareix un dels principals matisos històrics de la disputa. Ceuta no va formar jurídicament part del Protectorat espanyol del Marroc, establert entre 1912 i 1956, i per això Espanya sosté que la seva sobirania no deriva d’aquell període colonial.
L’antiga plaça militar, Ceuta, va passar a ser també una frontera europea davant del continent africà.
Quan el Marroc va aconseguir la independència el 1956, Espanya va conservar Ceuta i Melilla, i aleshores Rabat va començar amb les reivindicacions. Dècades després, amb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea i la incorporació a l’espai Schengen, la frontera va tornar a canviar de significat. L’antiga plaça militar, Ceuta, va passar a ser també una frontera europea davant del continent africà.
Per a Adam, tota aquesta història es redueix avui a uns pocs metres. El Marroc és darrere. Europa, davant. I Ceuta, de moment, al mig.
