A inicis de juliol, la policia va entrar per la força, segons diverses organitzacions sobre el terreny, a cops i trets, a la comunitat garífuna de San Juan, situada a la costa caribenya d’Hondures. San Juan no és un assentament recent sobre un terreny buit, sinó que es tracta d’un territori habitat per una comunitat que des de fa dècades treballa les seves terres i les reclama davant del govern hondureny com a part del seu territori ancestral.
El 2023, la Cort Interamericana de Drets Humans va condemnar Hondures per no reconèixer plenament aquest territori i per no garantir el dret de la comunitat garífuna a la seva propietat. La sentència ordenava, concretament, l’entrega d’un títol de propietat col·lectiva sobre terres alternatives o el pagament de les indemnitzacions corresponents, la publicació de la sentència i del seu resum, la resolució dels recursos judicials i administratius pendents, i la creació d’un fons destinat a projectes d’educació, habitatge, alimentació, salut, aigua potable i sanejament. Gairebé tres anys després, i amb un canvi de govern pel mig, la comunitat sosté que l’Estat, ni d’un color ni de l’altre, ha complert amb gairebé res del que se li va ordenar.
"Les autoritats saben que aquest territori té una resolució de la Cort Interamericana favorable al poble garífuna, però l’ignoren i donen entrada a denúncies de particulars i legalitzen la compra de terrenys que pertanyen al poble garífuna”, denuncia Yessica, membre de l’Organització Fraternal Negra Hondurenya (Ofraneh).
Tanmateix, en el marc de la nova Llei per a l’Enfortiment i la Protecció del Sector Agroindustrial, Projectes d’Energia, Turisme, Ramaderia i Petits Productors Agrícoles d’Hondures, al llarg del mes de juliol, centenars de policies han perseguit i assetjat membres de la comunitat. També han detingut cinc persones defensores d’Ofraneh. Desenes de persones que habitaven el territori des de feia diverses generacions van veure com, en qüestió d’hores, el lloc on vivien deixava de ser seu per passar a formar part, segons exposa la resolució judicial, de la societat mercantil Promociones y Turismo.
És la primera vegada que s’aplica la Llei per a l’Enfortiment i la Protecció del Sector Agroindustrial, Projectes d’Energia, Turisme, Ramaderia i Petits Productors per executar una expulsió d’aquest tipus
La nit del 6 de juliol, el mateix dia que va tenir lloc el desallotjament, les persones detingudes van quedar en llibertat amb mesures cautelars, però el procés no va acabar aquí: continuen sent investigades pel Jutjat de Lletres amb Competència Territorial Nacional en Matèria de Criminalitat Organitzada i processades pel delicte d’usurpació agreujada. “Ens preocupa profundament que el jutjat que porta el cas sigui aquest. Ens tracten com si fóssim criminals”, expressa Yessica Trinidad, coordinadora de la Xarxa Nacional de Defensores d’Hondures.
El que distingeix aquest cas d’altres desallotjaments és l’instrument legal que el sustenta. És la primera vegada que s’aplica la Llei per a l’Enfortiment i la Protecció del Sector Agroindustrial, Projectes d’Energia, Turisme, Ramaderia i Petits Productors per executar una expulsió d’aquest tipus. La norma se suma a una sèrie de reformes que han endurit el delicte d’usurpació en els darrers anys, i que les organitzacions defensores del territori assenyalen com una eina clau del nou govern del dretà Nasry Asfura, del Partit Nacional, per criminalitzar els lideratges comunitaris i justificar els desallotjaments en favor de més inversió estrangera.
Un poble supervivent de la colonització
El poble garífuna va arribar a l’illa de San Vicente, al Carib, al segle XVIII i, després de ser expulsat pels britànics el 1797, es va establir en diferents zones d’Hondures, Guatemala i Belize. Actualment és una minoria, però manté un fort sentiment d’identitat i comunitat, amb una llengua i una cultura pròpies. Un llegat que es veu amenaçat per la ingerència estrangera que opera a la regió, que espolia els seus recursos i desallotja la seva població a marxes forçades.
Dalila Argueta, activista de la Red Nacional de Defensoras en Hondurasexplica amb orgull i emoció la xarxa de solidaritat i suport mutu entre la comunitat garífuna: “Existeix un programa d’habitatge capaç de construir una casa per a una família en només tres dies, un programa d’acollida per a persones garífunes que tornen al país, que els garanteix serveis bàsics per tornar-se a integrar, i un sistema propi de recuperació de terres enverinades pel monocultiu de palma africana. Aquests assoliments no són fàcils de visibilitzar fora d’Hondures i ens els estan prenent”. Presumeix que “malgrat la forta polarització política que travessa el país després del canvi de govern a Hondures, la societat civil està molt articulada i resisteix”.
La Red Nacional de Defensoras de Honduras documenta, en el seu darrer informe de 2025, 2.484 agressions contra defensores al país
Tanmateix, hi ha territoris als quals la comunitat garífuna no té accés, veu ni vot. Són les anomenades Zones d’Ocupació i Desenvolupament Econòmic (ZEDE), àrees del territori nacional subjectes a un “règim especial” en què els inversors estan al càrrec de la política fiscal, de seguretat i de resolució de conflictes, entre altres competències.
La Red Nacional de Defensoras en Honduras documenta, en el deu darrer informe de 2025, 2.484 agressions contra defensores al país, i indica que, del total d’agressions, la meitat van ser contra cooperatives camperoles i comunitats garífunes. A més, assenyala un patró d’agressions, des dels darrers anys, cap a persones properes a les defensores; és a dir, que s’estén a filles, fills i altres familiars propers.
Un gir polític més repressiu
Per a Dalila Argueta, el procés electoral hondureny de finals del 2025 va marcar un punt d’inflexió. Descriu un escenari “postcop d’estat” —en referència al cop d’estat del 28 de juny de 2009, en què es va detenir i expulsar el president Manuel Zelaya i es va deixar el país immers en una forta crisi social i política—. Dalila caracteritza el nou poder de Nasry Asfura com una “narcodictadura”, i situa Hondures dins d’un eix regional vinculat a la Doctrina Donroe, sobrenom sorgit de la combinació de “Donald” i “Monroe”, que recupera l’històrica Doctrina Monroe de 1823, que tenia com a objectiu reafirmar la influència dels Estats Units a l’hemisferi sud; i al denominat HondurasGate, una suposada confabulació de poders polítics propers a l’extrema dreta orientada al control autoritari a l’Amèrica Llatina, amb Hondures com un dels seus punts neuràlgics.
El 27 de gener de 2026, Nasry Asfura, del Partit Nacional, va assumir la presidència després de guanyar les eleccions generals del 30 de novembre de 2025 per un estret marge davant de Salvador Nasralla, i amb el suport públic de Donald Trump pocs dies abans dels comicis. Activistes i defensores dels drets humans interpreten la seva arribada al poder com a part d’un gir regional cap a governs de dreta i extrema dreta, que estaria reforçant marcs legals que faciliten els desallotjaments i el desposseïment de terres en nom de projectes agroindustrials, energètics i turístics.
“La terra és de qui la treballa”
El turisme, en concret, està afectant especialment els territoris de les comunitats garífunes, que durant segles han estat protectores dels territoris costaners del mar Carib. Aquests macroprojectes estan generant nombrosos impactes que van des de la pèrdua d’autonomia alimentària —atès que la palma ha substituït els cultius d’aliments destinats al consum local— fins a l’augment de la violència i els desplaçaments forçats. En la majoria dels casos, els terratinents i les empreses s’han apropiat dels territoris amb violència i en contuberni amb el crim organitzat, l’Estat i l’exèrcit.
Joezeline Martínez, membre i portaveu de la comunitat garífuna d’Ofraneh, posa en valor el paper que juguen les dones en aquesta resistència: “La dona garífuna compleix un paper molt important, és el cap de la llar i de tots els àmbits. Sempre porta la batuta. La terra és de qui la treballa. Cal tornar a plantar els cultius d’aquí, com els cocos, les síndries, les iucas i els plàtans, per continuar plantant i plantant cara al saqueig que ens desposseeix del que és nostre i ens expulsa a migrar als Estats Units”.
El Carib és, per a qui el visita, un paradís de descans, plaer i evasió. El Carib és també una catifa de sorra blanca on alguns busquen lucrar-se a costa de l’espoliació dels recursos, el desallotjament de les seves comunitats i el dany a l’entorn que el sosté.
Reportatge en col·laboració amb El Salto Diario.
