“Jo vaig néixer en aquest barri. És un barri de pesca tradicional. Aquí la gent l’anomena Hann Yarakh. La pesca és tota una cultura, una tradició i una manera de veure les coses. Però també hi ha problemes: problemes de contaminació, problemes econòmics”, explica, repenjat a la seva cadira d’oficina, el Mammadou Diol, veí de Yarakh i director de la companyia de teatre i centre cultural Kaddu Yaraax.
Tot i ser un dels districtes més petits de Dakar, Yarakh és un territori densament poblat, amb uns 40.000 habitants. Situat a la costa de la capital senegalesa, queda lluny del brogit dels cotxes que s’amunteguen per tota la ciutat, tot i que el soroll no desapareix mai del tot. Sota el pont que travessa la carretera principal hi ha l’estació de Dalifort, integrada a la línia del Train Express Régional (TER), que connecta diferents punts de la ciutat i arriba fins a l’aeroport. La infraestructura, presentada com un símbol de modernització i progrés, també ha generat tensions entre el veïnat. Les obres han comportat expropiacions i enderrocaments que han deixat nombroses famílies sense llar. El Layti, veí de la zona, m’explicava que el tren va treure la casa a desenes de persones que vivien pels voltants, expulsades, segons denunciava, sense rebre cap indemnització. Els danys col·laterals del desenvolupament. Avui, als voltants de les vies, desenes d’infants deambulen entre els vianants demanant almoina.
Entre els carrers estrets que condueixen cap a la platja, les primeres hores del matí s’omplen de nens, nenes i adolescents que van a escola; dones assegudes en alguna cantonada rentant roba a grans safareigs; operaris i treballadors de la construcció que es dirigeixen cap a la feina, i persianes mig apujades per començar el dia. Tot i que no és fins ben entrada la tarda que el barri s’omple de vida, aquesta vegada amb infants i joves que corren i juguen a pilota, i veïns que baixen les escombraries en galledes per abocar-les a tocar de la riba del mar.
“Quan era petit, entraves a l’aigua amb els peus i en treies peix», recorda el Mammadou, quan es banyava de petit en un oceà net i ple de peixos. D’això ja fa més de 50 anys.
Yarakh també es divideix en barris identificats per colors i, com podem comprovar durant els dies que hi som, el futbol és un dels grans al·licients de la seva població. Aquesta setmana s’ha disputat el derbi entre els vermells i els verds. Van guanyar els London, com anomenen els verds, i la celebració va ser molt sonada. Com si es tractés del gran esdeveniment de l’any, que potser ho és, i hi va haver música, desfilades i focs artificials que van ressonar amb força per tot el barri. Em resultava una mica irònic que, a les set del vespre, la crida a l’oració de la mesquita es barregés amb els càntics i l’enrenou de l’afició futbolística. Pa i circ, pensarien alguns.
Al cap de pocs dies, els xavals pintaven els carrers de verd i blanc i la imatge de la copa guanyada reposava al mig del carrer principal, convertida en el símbol d’una victòria que encara se celebrava.
Tot i ser a finals d’octubre, el termòmetre no afluixa i les temperatures continuen per sobre dels 30 graus. Potser és per això que la gent dorm als terrats de les cases a mig construir?, em pregunto mentre observo el barri des de dalt d’una teulada. La calor sembla haver-s’hi instal·lat durant bona part de l’any i la temporada de pluges torrencials s’allarga fins ben entrat l’octubre. A la costa, quatre vaixells vinculats a empreses xineses romanen encallats. “Fa setmanes que són aquí. El vent els ha portat fins aquí·, ens explica un home que passeja per la platja. Quan cau la tarda, alguns d’aquests vaixells, aparentment abandonats, es converteixen en espais de joc improvisats per als infants, que s’enfilen per les seves estructures. Un altre, però, té vigilant: sota el nom de Ju Rong Yu 2, Liu Fan, un home simpàtic de 48 anys que en té cura pacientment des de fa dos mesos.
Al llarg d’aquests anys, durant les meves anades i vingudes del Senegal, he sentit explicar moltes vegades com la sobrepesca dels vaixells estrangers està delmant les reserves pesqueres del país, fet que, a la vegada, alimenta la migració cap a Espanya.
Un informe de l'organització anglesa Environmental Justice Foundation, revela que el 57% de les poblacions de peixos del Senegal es troba en una 'situació de col·lapse' i assenyala que els vaixells estrangers tenen un paper important en aquest declivi. La seva anàlisi mostra que el 43,7% dels vaixells amb llicència per pescar al Senegal estan sota control estranger, principalment d’interessos espanyols i xinesos.
“Es parla molt dels acords de pesca amb la Unió Europea, amb els quals vam perdre moltíssim perquè no hi havia un repartiment just dels recursos, però el problema principal va començar amb els vaixells russos i xinesos, que feien servir tècniques de pesca amb bombes de succió o llançaven xarxes gegantines que s’enduien tot el que hi havia al mar d’una sola vegada. Eren tipus de xarxes que no coneixíem, i el govern no tenia mitjans per controlar aquelles zones tan allunyades”, explica el Mammadou quan li pregunto per la ingerència extranjera al país.
Des de la finestra de la meva habitació veig dos pirogues senegaleses amb banderes espanyoles. Quan li pregunto al Leyti per què les porten, m’explica que les hissen quan saben que una pastera ha arribat bé a Espanya. Yarakh és un dels punts de sortida directa cap a Espanya. El 2008, amb la mal anomenada crisi dels cayucos, van marxar 4.000 persones. D’aquí que alguns coneguin el barri com 'L’aeroport de Barcelona'.
Però la gent no marxa d’aquí només perquè no hi hagi feina, sinó perquè geogràficament és possible, m’explica el Mammadou, que coneix el barri de pam a pam. “Molts pescadors recorren distàncies similars o fins i tot més llargues durant les seves jornades de feina. El problema arriba quan són joves sense experiència ni coneixements del mar, ni de com fer servir un GPS, els qui agafen la barca per marxar. És aleshores quan es produeixen les desaparicions”, continua el Mammadou, que celebra que, fins ara, Yarakh no hagi perdut cap vida en aquestes sortides.
Tot i que les coses han canviat, i no precisament cap a millor. Durant anys, la migració també havia estat una manera de sostenir els qui es quedaven. Moltes de les cases que avui veiem construïdes a Yarakh són fruit de les remeses enviades per aquells que van emigrar a principis dels anys 2000. Però l’escenari ja no és el mateix i els diners que arriben d’Europa són cada vegada més escassos. A això, s’hi afegeix l’encariment del sòl: un terreny modest que abans podia costar 10.000 euros, avui arriba als 50.000; mentre que una casa construïda pot costar entre 100.000 i 150.000 euros.
El 2024, el Senegal obria la porta a un nou cicle polític amb Bassirou Diomaye Faye com a President i el carismàtic i polèmic Ousmane Sonko com a Primer Ministre. Tots dos auguraven un període de reformes i canvis estructurals per al país. Tanmateix, tal com explica a el País el corresponsal Pepe Naranjo, el Senegal “està atrapat entre les rivalitats i les ambicions dels seus nous dirigents, que han conduït a una situació de bloqueig de facto entre el Govern i el Parlament, i un deute extern estratosfèric heretat del règim anterior que en compromet l’estabilitat financera”.
Avui, la manca d’oportunitats laborals i les dificultats per accedir a una feina continuen empenyent molts joves a pujar a una pastera, encara que això posi en risc les seves vides i amb unes expectatives de futur cada vegada més incertes.
“Ens estem quedant sense els nostres millors músics, sense mecànics, sense pescadors…”, lamentava el Mammadou.
