Després de les eleccions legislatives celebrades ahir a Israel, les projeccions i els recomptes preliminars situen el Likud de Benjamin Netanyahu al capdavant però sense una majoria absoluta, obrint de nou un escenari de gran incertesa política. Mentre les forces àrabs aconsegueixen un avanç històric d'uns 18 escons que podria ser decisiu en les negociacions de govern, la població palestina de Cisjordània, sotmesa a les determinacions d'aquest procés electoral, continua veient com es decideix el seu futur sota el jou d'una ocupació que no dóna treva.
Poc abans d’una setmana per a les eleccions legislatives a Israel, l’exèrcit israelià va desplegar tot un dispositiu que va provocar l’expulsió d’almenys 250 famílies d'Hebron, una ciutat situada al sud de Cisjordània i la més densament poblada de Palestina, amb prop de 250.000 habitants. En veure les notícies, de seguida vaig escriure la Nisreen, artista i ciutadana de Tel Rumeida, un dels barris de la ciutat. Dos dies després, i ja una mica preocupada, vaig rebre un missatge seu per WhatsApp.
"Nosaltres estem bé, però ara estem confinats a casa. No podem entrar ni sortir a causa del control militar. Com saps, vivim en territori ocupat. Han matat els autors del tiroteig i han enderrocat les cases properes al lloc de l’atac, les de persones innocents. Després van anar a les cases dels autors del crim i a altres habitatges de diferents barris, i van obligar els seus habitants a marxar. Ni tan sols van poder endur-se les seves pertinences i es van veure obligats a marxar a peu, sense cotxes, a mitjanit. Van enderrocar més cases i van tancar tots els accessos a Hebron i tots els carrers. Això ha estat un càstig col·lectiu, i el pitjor encara ha ha d’arribar."
La Nisreen viu amb els seus fills al barri de Tel Rumeida, dins d’un assentament israelià de la ciutat d’Hebron, a Cisjordània. Casa seva és plena de pintures que ella mateixa ha anat dibuixant al llarg dels darrers anys, i constitueixen la seva principal font d’ingressos, o almenys ho eren fins ara. Va arribar a Hebrón el 1993 com a refugiada palestina procedent d’Amman, juntament amb el seu difunt marit, Hashem, que treballava en defensa dels drets humans per a l’ Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina (UNRWA). El Hashem va morir l’octubre del 2015, després de veure’s involucrat en uns enfrontaments amb l’exèrcit israelià en què es van utilitzar grans quantitats de gas lacrimogen, que li van provocar asfíxia i van acabar causant-li la mort a l’hospital. Segons ens explica la Nisreen, el motiu va ser que els guardies del control militar els van obligar a esperar massa estona. Dos mesos abans de l’incident que li va costar la vida, el Hashem s’havia sotmès a una operació a cor obert. Aquell episodi va acabar amb la seva vida i també va marcar profundament la de la seva família. A partir d’aquell moment, la Nisreen va començar a pintar i pintar, i el seu traç va anar adquirint un to cada vegada més reivindicatiu en favor de la llibertat de Palestina.
Des del 7 d’octubre, la situació no ha fet més que empitjorar a Cisjordània en general i a Hebron en particular: menys llibertat de moviment, més incursions de l’exèrcit, interrogatoris i ordres d’enderrocament. A més, l’Autoritat Palestina li va suspendre a la Nisreen els pocs diners que cobrava per la mort del seu marit, i les vendes de les seves pintures han caigut en picat per la manca de visites a la ciutat. M’explicava aquest setembre, quan la vaig anar a visitar a casa. "Només la deixaven sortir dues hores al dia, cada dues setmanes, per anar a comprar o al metge. I jo no l’he pogut visitar fins fa dos mesos. Feia gairebé tres anys que no ens vèiem", deia la seva jove, que viu a quinze minuts a peu de casa seva, mentre ajudava a servir la maqluba que la Nisreen havia estat preparant durant el matí.
Hebron té una particularitat que la diferencia de la resta de Cisjordània, dividida en zones A, B i C, una classificació que, en definitiva, determina quins drets té la població palestina i quins li són negats. Hebron no forma part de cap d’aquestes tres zones, sinó que, des del Protocol d’Hebron del 1997, està dividida en dues àrees: H1 i H2. El 80% de la ciutat, la zona H1, està sota l’administració de l’Autoritat Palestina i hi viu exclusivament població palestina. El 20% restant, la zona H2, està sota control militar israelià. En aquesta segona zona hi ha assentaments israelians, els habitants dels quals són coneguts popularment com a colons. Hi viuen unes 800 persones, protegides per 2.500 soldats. A més, uns 7.000 palestins continuen resistint al setge, com és el cas de Nisreen i la seva família, que es veuen obligats a travessar cada dia el control militar per anar d’una zona a l’altra si volen anar a l’escola, al metge o fer la compra. A més, moltes famílies han hagut de tapiar les entrades de casa seva i col·locar reixes a les finestres per protegir-se de la violència exercida pels colons.
A més, és un dels grans motors econòmics de Palestina, segons el periodista i analista econòmic Ayham Aboghosh, i un dels llocs més sagrats del món per als jueus, els cristians i els musulmans. Segons els textos sagrats, hi reposa el cos d’Abraham, patriarca bíblic i figura central de les tres religions. Una excusa perfecta que el govern israelià aprofita per ampliar els assentaments a la ciutat.
"El govern promou visites turístiques perquè la gent vingui a conèixer la ciutat i després s’hi vulgui quedar. Si els agrada una casa, se la queden», em va etzibar l’Amin, guia i activista que prefereix mantenir l’anonimat, mentre em mostrava el centre històric i comercial de la ciutat, a la zona H1, que des del 7 d’octubre del 2023 s’ha anat quedant cada vegada més deserta i amb més persianes abaixades. «Per viure aquí necessites molta energia; si no, acabes amb depressió", lamentava l’Amin.
Passejant pel nucli antic, vaig trobar-me amb en Ghandi, un jove comerciant que em va convidar a pujar a casa seva per ensenyar-me el terrat. M’assenyalava una vegada i una altra els assentaments que envolten la ciutat, els controls militars i les torres de vigilància, com la que hi ha just al costat de casa seva. Em va explicar una mica la seva història i la de la seva família, marcades per la violència brutal exercida per Israel, que va acabar amb la vida del seu germà. Fins que vam sentir com apujaven la persiana del local del costat i em va advertir que havíem de marxar de pressa.
Travessar el control militar que separa una zona de l’altra és endinsar-se en un món distòpic. Tot i que només hem fet uns quants passos, l’atmosfera, el soroll i els colors són completament diferents. Malgrat els milers de palestins que hi viuen, només vam veure jueus amunt i avall. Anaven una mica atrafegats amb el Sucot, una de les festivitats més importants del judaisme. No em van fer gaire cas, llevat d’una parella jove que se’m va acostar per preguntar-me d’on veníem. Els vam respondre que d’Espanya, i ho van confondre amb Itàlia. "Pizza, pizza!", exclamaven. La noia estava visiblement embarassada i tots dos venien d’un poble a prop de Jerusalem, el nom del qual ja no aconsegueixo recordar.
Durant els darrers dies, i com a part d’una estratègia electoral, la ciutat viu un repunt de la violència i de l’ocupació, després que dos palestins obrissin foc en un encreuament de carreteres a prop de la localitat i matessin dos soldats israelians. La resposta del govern ha estat contundent, amb l’objectiu de "localitzar i desmantellar les infraestructures terroristes i confiscar armament", segons han informat les Forces de Defensa d’Israel (FDI). El primer ministre, Benjamin Netanyahu, i el ministre de Defensa, Israel Katz, han aprofitat ràpidament aquesta situació per anunciar els seus plans per a Cisjordània. “El ministre de Defensa i jo mateix hem plantejat una àmplia operació militar a Judea i Samaria [noms bíblics de Cisjordània], com no se n’ha vist cap des de la Guerra dels Sis Dies”, el 1967, ha proclamat Netanyahu, tot subratllant que l’exèrcit està “preparat per dur-la a terme i que només falta decidir quan començarà”.
que només falta decidir quan començarà”. Una ofensiva que ja va començar el 2025 als camps de refugiats de Jenín i Tulkarem i que, segons un informe publicat per l’ONU al setembre, ha provocat el desplaçament de 33.000 palestins i ha deixat desenes de morts.
Després de passar diversos dies recorrent diferents ciutats i pobles de Cisjordània, i de fer quilòmetres i quilòmetres al llarg del mur de separació entre Israel i Palestina, Hebron m’impressiona, m’encongeix. És l’evidència més clara de l’apartheid en totes les seves formes: física, psicològica i emocional. Una ciutat fragmentada per dins, on una gran part de la població palestina ha de travessar un control militar per anar a l’escola, al metge o a comprar; on familiars que viuen a pocs minuts els uns dels altres no es poden veure lliurement; on els carrers estan coberts de xarxes per protegir-se de les deixalles que llancen els colons, i on s’aboca lleixiu als infants a l’entrada de l’escola.
Malgrat tot, el dia que visito la Nisreen hi veig una dona forta, alegre i propera, gens derrotada. “Jo em quedo aquí, aquesta és casa meva”, afirma mentre em tranquil·litza després de l’ensurt que m’he endut en sentir com apujaven les persianes del veí.
Aquesta crònica s'ha elaborat gràcies a la col·laboració amb SUDS i amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona.
