Sota la mirada d’unes ulleres vuitanteres i una jaqueta taxana oberta que deixa entreveure l’escrit "Yo no quiero ser violada", la Julissa exposa, ras i senzill, la situació del seu país a l’alumnat de Gènere i Comunicació del grau de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Ella, juntament amb l’Elsa Rabanales, son líders comunitàries i feministes als seus països, Hondures i Guatemala, respectivament, i han estat convidades per SUDS, entitat de cooperació amb seu a Barcelona, i per la periodista i professora del grau de Periodisme a la UAB, Isabel Muntané, amb l'objectiu de sensibilitzar i visibilitzar la problemàtica de la salut sexual i reproductiva als dos països.
La Julissa té 31 anys, és activista feminista pels drets de les dones a Hondures i cursa l'últim any de Periodisme a la Universitat Nacional Autònoma d'Hondures (UNAH). El seu discurs és directe, sense embuts. Denuncia amb dades i exposa, sense pressa, la realitat que viu el seu país des de fa dècades, especialment en matèria de gènere i vulneració dels drets humans.
"Avui dia tampoc comptem amb educació sexual integral. Parlar de sexe a les escoles està prohibit, perquè ensenyar educació sexual es concep com una provocació a tenir relacions a una edat primerenca".
El 2024, segons dades del Ministeri Públic hondureny, recollides pel Centre de Drets de Dones, es van presentar 3.350 denúncies de violència sexual contra dones i nenes. D'aquestes, el 62% corresponen a menors d'edat. Aquell mateix any, el Servei Nacional d'Emergències del país va comptabilitzar 3.233 trucades per delictes sexuals.
"Què passa quan una dona denuncia? Quin és el procediment? Com respon la policia?", pregunta la Julissa en veu alta davant l'alumnat. "El primer que et pregunten és si realment no volies, si no va ser un malentès. Al país, quan es produeixen violències sexuals, avortaments o embarassos no desitjats, la justícia tampoc existeix. La justícia mai hi és per les dones", es respon ella mateixa.
D'acord amb l' Enquesta de Prevalença de l'Institut Nacional d'Estadística, 24 de cada 100 dones a Hondures han experimentat violència sexual almenys una vegada a la vida. Malgrat aquestes dades, l'avortament és il·legal en qualsevol circumstància, fins i tot en casos de violació, incest o malformacions fetals, la qual cosa contribueix a que el país registri un dels índexs més alts d'embarassos adolescents d'Amèrica Llatina. Segons ens explica la Julissa, existeixen casos documentats de nenes que donen a llum després d'haver estat agredides per l'entorn familiar, una realitat amb més prevalença a les zones rurals.
"La impunitat és màxima. Gairebé sempre, si l'agressor és algú conegut del poble, o pitjor, un referent religiós, la denúncia es modifica perquè no consti com a agressió sexual. No hi ha judici ni res. La majoria de les denúncies ni tan sols tenen seguiment", apunta.
Dins de l'aula, l'alumnat atén en silenci; la brutalitat dels fets i la retòrica amb què s'expressa la Julissa no deixen marge a badar. I després d'una estona de xerrada i context hondureny, la periodista cedeix la paraula a l’Elsa.
L’Elsa Rabanales té 33 anys i el huipil vermell que duu demostra ràpidament els seus orígens ancestrals. Va créixer a Huehuetenango, a l'est de Guatemala, arrecerada sota la comunitat maia. És mestra d'educació primària i treballadora social, ambdues professions que combina a través de la cosmovisió maia per a l'organització Actoras de Cambio, que desde 2004 trabaja con mujeres feministas y disidencias de diferentes culturas –mayas, mestizas–, para reparar el horror sufrido durante muchos años en el país, sobre todo durante la guerra civil, y luchar contra la violencia sexual y el racismo.
Segons exposa l’Elsa, i com sostenen organitzacions civils i de drets humans com Amnistia Internacional, el llegat del conflicte intern a Guatemala, que es va allargar de 1960 fins als Acords de Pau de 1996, va arrabassar cossos i va despullar moltes dones. En aquell escenari, l'abús sexual va ser una pràctica premeditada i sistemàtica: el cos de les dones, com en tants altres conflictes, va ser l'eina perfecta de càstig, control i desestabilització.
Entre les comunitats més colpejades, la població maia, juntament amb altres pobles originaris, va ser especialment exposada i devastada. D'aquí que la història i la lluita de l'Elsa estiguin clarament travessades per la ferida i la memòria. De fet, i com em va explicar durant aquests dies que vam passar juntes per Barcelona, la seva mare va ser una de les primeres dones en agafar una arma dins una guerrilla per defensar el cos, la terra i la seva comunitat.
"Per a nosaltres, o per a mi, aplicar una cosmovisió maia en la reparació de les violències sexuals a Guatemala significa molt, perquè després d'una violació sexual, pràcticament et desconnecten del teu cos. I en paraules de les mateixes companyes, et maten en vida. No existeixes per viure, per gaudir, hi ets present, però estàs desconnectada. Aleshores, recuperar els sabers ancestrals i la cosmovisió maia ens ha permès trobar la connexió amb l'aigua, amb la terra, amb el foc; així ens sentim part d’un tot", relata Elsa, que ho explica no només com una pràctica de sanació, sinó com una forma d'identitat i de vida.
A Guatemala, la salut sexual i reproductiva de les dones i adolescents travessa grans reptes: elevats índexs d'embaràs adolescent, dificultats d'accés als serveis de salut, escassa educació sexual i poca perspectiva de gènere, que alhora s'aguditzen per un context marcat per la influència de sectors religiosos amb veu i vot al debat polític i social.
El 44% de les dones de 20 a 24 anys ja han donat a llum abans dels vint anys, i la taxa de natalitat entre adolescents de 15 a 19 anys arriba als 114 naixements per cada 1.000, la més alta de tot Centreamèrica. Les dones indígenes (54%), les que viuen en zones rurals (57%) i les que tenen un nivell socioeconòmic baix (62%) són les més afectades. Entre les dones casades de 15 a 24 anys, més de la meitat (53%) no tenen les necessitats anticonceptives cobertes i només una quarta part utilitza mètodes moderns.
Malgrat l'existència de polítiques nacionals com el Pla Nacional de Prevenció d'Embarassos (PLANEA) i altres mecanismes d'ajuda a les víctimes, hi ha mancances cròniques en l'execució efectiva dels programes. La impunitat judicial en casos de violència sexual, la resistència cultural a abordar aquests temes i una baixa prioritat pressupostària prolonguen un patró de maternitat forçada que condemna generacions senceres, especialment comunitats indígenes, la qual cosa empeny moltes noies i dones a la clandestinitat i provoca greus complicacions, fins i tot morts en quiròfans, sovint improvisats.
A pesar de los datos, Elsa sonríe y, de manera genuina transmite esperanza a las jóvenes durante su intervención. Y lo hace desde la convicción de que los cambios no son individuales, sino colectivos y, por supuesto, feministas. “Nos hemos dado cuenta y hemos reflexionado que la justicia en Guatemala no va a cambiar hasta que no haya cambios estructurales. Desde nuestra comunidad y Actoras de Cambio recuperamos la vida a través de la sanación y el arte, con alegría, para poder seguir resistiendo. Nos juntamos en círculos cuando lo necesitamos, entre mujeres, para hablar de lo que nos pasa, llorar si hace falta y sentirnos acompañadas. Todo esto nos empuja a hacer cosas distintas, a no paralizarnos. Nos cuidamos a través de herramientas que compartimos y que nos han enseñado otras mujeres. Y creemos que, a pesar de todo, es posible vivir en alegría y salir así a las calles”.
Un dels majors reptes que afronten els feminismes a Amèrica Llatina és l'avenç de l'evangelisme. L'expansió de les esglésies evangèliques en les últimes dècades ha estat significativa i sostinguda a tota la regió. Al Perú, l'Equador, Colòmbia, Veneçuela, Argentina i Panamà, les xifres se situen aproximadament entre el 12% i el 20%. A Costa Rica i Puerto Rico arriben a prop d'una cinquena part de la població. Al Brasil, les dades recents apunten a prop d'un terç, mentre que en països de Centreamèrica com Guatemala, Hondures o Nicaragua, el pes de la població evangèlica supera sovint el 40%. En aquest context, les esglésies evangèliques s'han consolidat com un actor social i polític de primer ordre, amb una gran influència en el debat públic. La seva presència incideix directament en qüestions vinculades a la família, l'educació sexual, el gènere i els drets reproductius, que perpetuen i enforteixen el sistema patriarcal i masclista.
"Em vaig criar fins als sis anys a Copán, un poble rural d'Hondures, sota el caliu d'una família summament religiosa, de dreta recalcitrant i evangèlica. Ara visc a la ciutat de Tegucigalpa perquè volia decidir sobre la meva vida: no haver-me de casar als vint anys, poder portar els cabells tenyits de verd, vestir pantalons curts i sortir de festa", ens explica la Julissa mentre es pren un cafè americà al bar de la facultat.
“Mi abuela me decía que antes nadie iba a la iglesia, y ahora todos van a misa”, espeta Elsa, que explica cómo esta tendencia está satanizando aún más los saberes ancestrales y las culturas originarias del país.
L'evangelisme comporta tot un dispositiu narratiu profundament conservador: promou models tradicionals de família, estereotips de gènere i limita, fins a la prohibició, els drets en salut sexual i reproductiva, cosa que obstaculitza iniciatives feministes i perpetua desigualtats estructurals. A Guatemala, malgrat l'arribada d'un govern de caire progressista encapçalat per Bernardo Arévalo, la influència d'aquests sectors religiosos i conservadors en les esferes pública, econòmica i social continua sent un factor determinant en l'escenari polític, jurídic i cultural del país. Les esglésies evangèliques tenen una forta capacitat de mobilització i incidència, que articulen agendes contràries als drets sexuals i reproductius. La seva aliança amb actors polítics i socials ha contribuït a frenar reformes en matèria d'igualtat de gènere i, en determinats moments, a condicionar decisions governamentals. Un exemple d'això és la continuïtat d'iniciatives legislatives impulsades pel denominat "Front Parlamentari per la Vida i la Família", actiu al Congrés des del 2024 i amb el suport de diputats de diferents blocs, així com per representants de l'Església catòlica i evangèlica. Aquest espai promou propostes orientades a la protecció de la vida des de la seva concepció i a l'enfortiment de la família com a nucli central de la societat.
I en el cas d'Hondures, el panorama és encara més complicat, sobretot després de la presa de poder, amb el suport de Trump al novembre, del president Nasry Asfura. La seva arribada al poder suposa un gir cap a posicions més conservadores en un país on els sectors evangèlics i tradicionals ja comptaven amb una marcada capacitat d'incidència en el debat públic i en l'agenda política.
"Actualment, a Hondures s'han registrat, entre el 2020 i el 2025, un total de 51.751 parts de menors d'edat atesos en hospitals públics. El país ha travessat recentment un procés electoral marcat per l'arribada al poder de sectors de dretes: el mateix govern que va assassinar Berta Cáceres, el mateix que va prohibir la píndola, el mateix que va disminuir les penes pels agressors sexuals. Es fan dir 'provida', però no fan res per la vida. És important visibilitzar i assenyalar que vivim sota una cultura de la violació que fa que es qüestioni sempre la víctima i no l'agressor", matisa Julissa.
Cae la tarde y el frío invernal empieza a calar. Les propongo ir volviendo hacia Barcelona Y, de camino, junto a las ventanillas del ferrocarril por las que desfilan Sant Cugat del Vallès, Volpelleres, Sant Joan, Bellaterra… Elsa nos cuenta un poco más sobre Huehuetenango, de las valles que lo rodean y de su vida allí.
"Ara sóc l'única que viu a la comunitat amb les meves dues filles, una adolescent de 13 i una nena de 6. Els meus dos germans i germanes se'n van anar als Estats Units. El meu marit, fa ja cinc anys", diu. La Julissa l'escolta i afegeix que ella també té una filla petita de cinc anys, a qui cria sola juntament amb la seva companya de pis, amiga i cangur.
Després d'haver-les acompanyat durant la setmana, i escoltar-les dins, i també fora de l'aula, els hi pregunto si no tenen por pels seus fills i filles. "Al principi vaig tenir molta culpa per haver parit. Va ser una decisió conscient. Pensava: 'pobreta, no tenia per què néixer aquí, en aquest context, en aquesta província'. He carregat amb aquesta culpa fins fa poc, fins que em vaig adonar que no ho podia evitar. Podem ensenyar-los sobre el consentiment, podem intentar prevenir, però els agressors hi són. No són bojos: són homes que poden estar a qualsevol lloc", em respon la Julissa amb determinació.
I has pensat a sortir d'Hondures? li torno.
"Mai. Si la nena, quan es faci gran, se'n vol anar, no li prohibiré ni la faré sentir malament. Però jo sento que la meva lluita és a Hondures, i sempre serà així", conclou.
Una visita en el marco del proyecto periodístico ‘Estrategias para la defensa de los DSyR contra las violencias sexuales en Honduras y Guatemala’ hecho por SUDS con la financiación de la Unió Europea y de la Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) – Generalitat de Catalunya a través del programa Connect for Global Change de Lafede Justícia Global.
