Jerusalem: sagrada i assetjada

Entre persianes abaixades, permisos revocats i kufiyes amagades, la població palestina resisteix al cor emmurallat de la ciutat
 | Jerusalem

Fins fa poc més de tres anys, Jerusalem era un dels epicentres turístics més concorreguts del planeta. La ciutat acull alguns dels llocs més sagrats per a les tres grans religions monoteistes –com la mesquita d'Al-Aqsa per a l'islam, el Sant Sepulcre per al cristianisme o el Mur de les Lamentacions per al judaisme–, i concentra un patrimoni arqueològic, històric i cultural inabastable, especialment a la seva part est, la històrica, que conserva una bellesa densa i ferida. 

El concepte turisme en un context com el palestí tanca una incoherència molt més profunda que la gentrificació habitual de les capitals europees. A Jerusalem, passejar com a visitant implica presenciar l'ocupació en viu i en directe: banderes israelianes penjades de façanes a la Ciutat Vella, patrulles de soldats a cada cantonada i colons civils que caminen pel centre amb un fusell d'assalt penjant de l'espatlla amb la naturalitat de qui porta una bossa de mà.

És gairebé impossible que Jerusalem deixi una sensació tèbia. A cada carreró hi ha alguna cosa que exigeix atenció, ja sigui pel seu pes mil·lenari o perquè revela l'arquitectura del control quotidià. Aquí tot és política, i els detalls –absolutament tots els detalls– també ho són. Només cal aturar-se davant de les botigues de souvenirs del barri jueu, a la Ciutat Vella: una samarreta amb el missatge ‘America, don’t worry. Israel is behind you’ amb l'estampa d'un avió militar (Amèrica, no et preocupis. Israel és al teu darrere); o una quipà, el típic casquet petit i circular que porten els homes jueus, amb la cara de Donald Trump. Podrien ser souvenirs anecdòtics per a turistes, però no ho són. Funcionen com a mercaderia ideològica al cor d'un territori disputat.

Souvenirs al barri jueu de la Ciutat Vella de Jerusalem | Sara Aminiyan

Sobre el paper, l'ONU va proposar el 1947 que Jerusalem fos una ciutat internacional sota el seu control directe, un estatus que no es va arribar a aplicar mai. Després d'ocupar Jerusalem Est (inclosa la Ciutat Vella) el 1967, Israel se la va annexionar unilateralment, una mesura que la comunitat internacional considera il·legal i nul·la perquè es tracta de territori palestí ocupat. Tanmateix, Israel exerceix un control militar i administratiu absolut sobre tot el recinte. 

Per entendre el que no mostren les guies tradicionals hi ha el Mohammed –nom fictici per motius de seguretat–, que ofereix recorreguts polítics per la ciutat sagrada. Fer un tour polític per Jerusalem significa, per exemple, aturar-se davant d'habitatges d'on els colons han expulsat famílies palestines per quedar-se amb casa seva, o entendre com funciona el control administratiu sobre la població palestina local. Tal com explica, els soldats fan inspeccions diàries per comprovar que els palestins que tenen el permís de residència de Jerusalem viuen efectivament dins els límits municipals. Si detecten que viuen ni que sigui cinc quilòmetres més enllà –encara que treballin cada dia a la ciutat–, els retiren aquesta identificació i, amb ella, el dret a viure, circular i accedir a serveis bàsics a la seva pròpia ciutat.

Tot aquest engranatge se sustenta en una infraestructura de control omnipresent. La Ciutat Vella, de tot just 0,9 quilòmetres quadrats, presenta una de les concentracions policials i de videovigilància més denses del món. A través de xarxes com el sistema policial Mabat 2000, Israel manté centenars de càmeres d'alta definició i tecnologies de seguiment biomètric en aquest reduït recinte emmurallat, fet que provoca que, quan camines pels seus carrerons, la sensació de vigilància sigui constant i molt més visible que a altres grans capitals.

Una dona resant al Mur de les Lamentacions | Sara Aminiyan

Avui, tot i que gairebé no hi ha viatgers fent el guiri –tret d'algun grup aïllat, com unes senyores turistes que carreguen una creu de fusta seguint les estacions de la Via Dolorosa–, al bell mig de la Ciutat Vella costa fins i tot fer un pas. És el Sucot (o Festa de les Cabanes), una de les principals celebracions del calendari jueu que commemora durant set dies els 40 anys en què els hebreus van viure en refugis temporals després de sortir d'Egipte. Els carrerons són plens a vessar de famílies i fidels que participen en la festivitat. Això tampoc no és una mera dada folklòrica: si la quotidianitat palestina ja viu bloquejada dia sí i dia també, durant les grans festivitats jueves el tancament i la pressió es magnifiquen.

Aquesta desigualtat espacial es torna palpable, per exemple, a l'Esplanada de les Mesquites (Al-Haram al-Sharif), també dins la Ciutat Vella, l'accés a la qual s'ha convertit en un laberint de tanques, controls i restriccions. Des de l'exterior, amb prou feines es distingeixen els peus dels qui caminen pel recinte superior: només es veu moviment, però no qui es mou. Després de diverses voltes i indicacions confuses dels soldats israelians, aconseguim accedir-hi a través d'una llarga cua que voreja primer el Mur de les Lamentacions i després parets cobertes d'adhesius en memòria de soldats israelians morts (presentats com a ‘màrtirs del terrorisme’). En creuar finalment cap a l'Esplanada entre desenes de soldats, l'escena s'aclareix: els qui recorren el recinte de l'Esplanada de les Mesquites són grups de fidels jueus escortats per soldats armats que criden i tensionen un dels llocs més sagrats de l'islam, mentre que a l'entorn no queda ni rastre de fidels musulmans.

Més enllà d'aquesta escena, l'asfíxia palestina també es palpa amb cruesa en el que les senyalitzacions oficials denominen el ‘barri àrab’ –una etiqueta que evita deliberadament la paraula ‘palestí’, per diluir-ne així la identitat nacional–. Allà, desenes de persianes metàl·liques fa mesos que estan abaixades per la manca d'ingressos, la caiguda del turisme i les restriccions israelianes; mentre que a locals on fa quatre anys funcionaven negocis palestins, avui hi obren botigues noves presidides per banderes d'Israel. Una altra dada que no és anecdòtica.

L'Esplanada de les Mesquites, quasi buida de fidels musulmans degut al Sucot | Sara Aminiyan

Entre els qui resisteixen hi ha el Yaqoub, al capdavant d'una botiga de productes i complements palestins que el seu besavi va obrir el 1910 –és a dir, una botiga que ja existia abans que es fundés l'Estat d'Israel–. Entre taulers d'escacs, kufiyes i tasses de cafè, explica que cada matí rep amenaces de zionist kids (nens sionistes), que l'assatgen quan apuja la persiana del seu negoci. 

– Vaig a comprar les kufiyes a Cisjordània, i per entrar-les a Jerusalem les he d'amagar sota els seients de la furgoneta. Sembla que sigui traficant, i només porto kufiyes. 

En cap cas ho explica com un fet aïllat ni personal, sinó com una peça més del seu tauler quotidià. Tot i la manca de turisme i de perspectives, es nega a tancar la porta centenària del seu negoci familiar. “Soc d'aquí, soc de Jerusalem, i no penso marxar”.

Aquesta crònica s'ha elaborat gràcies a la col·laboració amb SUDS i amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona.

Més dentro