Hummus, mutabbal, falafel, knafeh, muhammara, hummus amb carn labneh, te, amb menta, te... L'espai sorollós i fumejant del restaurant Hashem, al centre del caòtic centre d'Amman, està atapeït, com sempre. Els plats i platets van i vénen per sobre dels nostres caps a tota velocitat. Hummus, mutabbal, falafel, tè, pa, khobzNo som les úniques persones occidentals, les pells blanques i els cabells rossos afrancesats es barregen amb les pells blanques, morenes i els cabells rossos i morens de la gent jordana i palestina.
Més de la meitat de la població jordana és d'origen palestí. La Nakba de 1948, motivada per la proclamació de l'Estat d'Israel i la consegüent expulsió d'aproximadament 700.000 persones palestines del seu territori, va impulsar la recerca de refugi de moltes d'elles al país veí: Jordània. I el rei Abdal·là va atorgar la ciutadania jordana a aproximadament mig milió de refugiats palestins. En l'anomenada Guerra dels Sis Dies, a l'estiu de 1967, Jordània va ser testimoni d'un segon èxode de refugiats palestins cap al seu territori.
Avui dia, a Jordània hi ha registrades més de 2.200.000 persones refugiades de Palestina. Pràcticament totes gaudeixen de ciutadania plena en aquest país, a excepció de les 140.000 provinents de Gaza, que poden comptar amb passaports temporals que no impliquen la ciutadania, i no tenen dret a votar ni a treballar al Govern.
Els carrers del centre d'Amman inunden els passejos de banderes palestines i síndries. La solidaritat del discurs popular és immensa, tot i que la realitat, esbiaixada per interessos econòmics, sigui més complexa. A la nostra taula de Hashem s'hi asseuen dos palestins. Dos homes, de pell morena i cabell blanc. Sempre fan broma, entre ells en àrab i amb nosaltres en anglès, riuen més enllà de l'abast dels seus acudits. Xerrem, sobre el seu viatge, el seu visat, sobre Israel, sobre Palestina...
– Did you hear about the last thing they did? With the registrations?
Ens expliquen que Israel estava retirant les llicències d'activitat a les ONG que operen a Gaza i Cisjordània, entre elles Oxfam, Metges Sense Fronteres, Acció contra la Fam, Càritas, el Consell Noruec per als Refugiats, World Vision International i CARE. En aquesta nova llei, Israel va introduir noves exigències, com facilitar un registre dels treballadors palestins d'aquestes organitzacions, la qual cosa moltes d’elles s’han negat perquè consideren que compromet la seguretat dels treballadors, o han rebutjat la seva llicència en cas de negar l'existència d'Israel com a Estat jueu i democràtic.
Ens expliquen que volen saber quines són les ONG que compraran les exigències d'Israel. Mentrestant, nosaltres escoltem, sense saber gaire bé què dir –mai no sé del tot què dir quan parlo amb persones palestines, és la mateixa sensació que quan algú ha perdut algú proper i tot sembla insuficient, maldestre– sense dir-ho, suposo que tots ens plantegem el sentit del nostre viatge, el sentit de les ONG, el sentit de la cooperació. Sempre ha estat feixuc explicar i comprendre el sentit d'aquesta professió, però encara més quan el món es troba de cap per avall, o de genolls, sotmès al feixisme.
El meu viatge a Jordània es deu, justament, al procés d'identificació de projectes per a una ONG. La intenció és prioritzar projectes amb perspectiva de gènere. Feministes. Feministes? El feminisme és un terme que sol generar rebuig o distància per part de la població jordana. Es llegeix com un concepte occidental, que fins i tot arriba a legitimar un genocidi com el de Palestina. Les dones jordanes, en més d'una ocasió, m'han expressat que elles no necessiten l'ajuda de les ONG. Una tècnica administrativa d'una universitat argumentava:
– Nosaltres estem bé, us penseu que no és així perquè ens ocupem nosaltres de la casa, però a mi ja em sembla bé. Jo tinc una carrera, tinc estudis, però també sóc dona i mare i així ha de ser.
La degana d'infermeria deia:
– Jo animo els homes a matricular-se, perquè ara hi ha més dones que homes a les universitats, però això no pot ser, perquè els homes no tenen càrregues a casa, i poden arribar a ser millors professionals.
De nou, queda suspès, o sota interrogant, el sentit de la cooperació. Em pregunto si no ens hem precipitat en anticipar una problemàtica de la qual, per què amagar-ho, també nosaltres volem sortir-ne beneficiats.
Malgrat les afirmacions de les meves interlocutores jordanes, els estudis demostren que un 9,7% de les dones entre 20 i 24 anys es van casar abans de la majoria d'edat; la ràtio de parts en adolescents és de 17 entre 1.000; el febrer de 2024, només el 13,1% dels escons al Parlament estaven ocupats per dones. El 2018, el 13,5% de les dones d'entre 15 i 49 anys va informar que havia estat víctima de violència física i/o sexual per part d'una parella íntima actual o anterior en els 12 mesos previs. I el més preocupant: Jordània té una de les taxes més baixes de participació femenina en la força laboral del món, situant-se sovint entre els cinc últims a nivell global, malgrat els alts nivells d'educació entre les dones.
La Dina, una activista feminista –ella sí que fa servir el terme occidental i se l'apropia al seu context–, em convida a prendre un cafè per reflexionar sobre l'enfocament adequat a l'hora de treballar projectes de cooperació amb perspectiva de gènere a Jordània.
– El problema de l'accés de les dones al treball a Jordània és molt més profund. En moltes feines, a les dones se'ls hi paga molt poc, i si han de cobrir el transport, en molts casos fins i tot perden diners per anar a treballar. Això tenint en compte que després tornen a casa i han de fer la seva doble jornada laboral, perquè els homes no s'estan fent càrrec de les tasques de cura i neteja. Moltes ONG vénen aquí per fer programes d'inclusió laboral, però no tenen en compte qüestions més profundes, i acaben condemnant les dones a més precarietat.
La cooperació internacional no ha d'imposar idees o formes de comprendre i reproduir cultures. Sembla evident, però segueix fent-ho. Al contrari, ha de mantenir-se a l'escolta, com una xarxa invisible que alleuja el dany de la caiguda. Cooperar, ajudar, empatitzar, solidaritzar-se... són termes que s'han qüestionat, encertadament, per la seva herència colonial, per la seva imposició supremacista de l'epistemologia del nord i la universalització dels drets. Però són els termes que, en la seva arrel etimològica, i el seu sentit més planer, defineixen la humanitat. En un món en què el lideratge de l'individu, el supremacisme i els valors feixistes que ja crèiem superats tornen a imperar en l'ordre global, la cooperació internacional ha de reivindicar i reapropiar-se d'aquests termes, ha de reivindicar el valor de l'humanisme més essencial, l'ajuda mútua. Alguna cosa així, tan evident i tan senzilla, és el que ens recorden els companys de viatge palestins.
– En general, ens sentim sols, així que saber que hi ha algú allà, que no ens obliden i que algú ens vol ajudar, això ja significa molt.
Durant l’últim dia del nostre viatge, la Dina ens va convidar a dinar a casa seva un maqlouba, un plat típic de la cuina de l'Orient Mitjà i en concret de Palestina, que consisteix en una barreja de verdures i xai cuinats amb arròs. El seu nom, literalment, significa 'cap per avall' o 'a l'inrevés', ja que per servir-lo, la cassola s'ha de girar del revés sobre un plat, deixant caure tot el seu contingut.
Com de costum, en acabar el sopar ens asseiem a prendre te al sofà. Parlem de Trump, dels monstres d'Occident... Musk, Netanyahu, Epstein... però ho fem com qui parla del temps, amb desgana, omplint els silencis, compartint la incertesa... i la desesperació. La conversa es va apagant i algun badall apunta amb timidesa. El dia ha estat llarg. Abans de marxar, Ahmad, un dels homes palestins, exclama (gairebé per a si mateix):
– Això és la fi d'Israel. Tot això jugarà en contra seva. La nit més fosca és sempre la que arriba abans de l'alba. Ells desapareixeran, nosaltres no, n'estic convençut. Aquest és el seu final, un altre final de la història, un més.
